Un país modern ?

Ben tornats,

Recordareu aquell president de govern del veí del costat que va anar, tot orgullós, presumint de modernitat i de comptes sanejats, i que després es va clavar la gran patacada. Doncs bé, ho era, realment, de modern, aquell país?

Un país on molts aturats culpen els immigrants de l'atur existent, on gran part de l'economia depenia d'un sector, el de la construcció, en què la gent no s'ha preocupat de formar-se, i quan aquest sector ha fet figa, els treballadors s'han trobat competint en igualtat de condicions amb gent sense qualificació arribada d'altres indrets.

La culpa d'això de qui seria, doncs? La podríem atribuïr a molts empresaris, que no permeten formar-se als operaris, no fos cas que trobéssin una feina més ben pagada i toquéssin el dos (n'he vist casos). També es podria atribuïr al pragmatisme o deixadesa dels treballadors, que s'estimen més guanyar-se les garrofes fent jornades draconianes que arriscar-se a aprendre un nou ofici, que podria (o no) servir-los d'alguna cosa. En cap cas és culpa dels nouvinguts, que tant si vénen qualificats com si no, han d'acollir-se a una feina que els doni prou diners com per viure (o malviure). Com que vénen sense res, tampoc no han de renunciar a res, i poden acceptar treballar per sous més baixos que els autòctons, empantanats com estan mirant de pagar hipoteca, cotxe, televisió per satèŀlit i apartament a Torredembarra, no poden acceptar. Sous que, en molts casos, són inferiors al que cobrarien en cas d'agafar l'atur. Algú s'estranya, doncs, que molta gent opti per exhaurir la prestació?

I és que en el fons, tot és un problema de la manera de pensar. Com que les condicions de vida ja són prou precàries en condicions normals, la gent no arrisca, no és emprenedora, mira de trobar una estabilitat, encara que sigui dolenta. Un exemple clar de dinamisme econòmic són els Estats Units d'Amèrica. Molta gent hi va anar, perseguint el "somni americà", creient que encara que hi anessin sense res, podrien arribar a triomfar. El resultat fou que emprenedors de tot el món hi van anar a mirar de millorar el seu estatus econòmic (i millorant, de retruc, el del seu país d'acollida). Aquest model és similar al que veiem per exemple a Barcelona, de la mà de molts comerciants xinesos. Vénen, munten un petit negoci familiar, i quan el tenen amortitzat, en munten un altre, i després un altre. Molts Pakistanesos tenen una mentalitat similar. Com és possible, doncs, que els catalans haguem perdut aquest esperit emprenedor? La corona d'Aragó va arribar a ser una potència mercantil, i la majoria d'empreses exportadores de l'estat són ubicades al principat.

El govern ha de poder apeŀlar a aquest esperit emprenedor, i posar tots els mitjans perquè la gent es formi, arrenqui nous negocis competitius, i això ens tregui de la crisi que arrosseguem. També haurà de posar mesures perquè no ens tornem a trobar en un cas semblant. Ha de fer canviar l'esperit de la gent, crear aquest orgull de ser català, fer que dir "sóc català" equivalgui a dir "sóc ciutadà d'un dels motors econòmics d'Europa".

El govern, en definitiva, té la responsabilitat de posar tot el que calgui per convertir-nos en un país modern.


Oriol Ferrerons Manich.
- Escrit des del meu iPhone.

De percepcions de la realitat i solucions reals.

Ben trobats,

Aquesta és la meva primera entrada en aquest bloc de Reagrupament de L'Hospitalet - El Prat de Llobregat. Quan va sorgir aquesta oportunitat, vaig veure una possibilitat de posar el meu granet de sorra en aquest projecte que té per meta immediata aconseguir la independència i una regeneració de la política.

Si heu llegit els escassos articles de diari que se li han dedicat a la nostra causa, se'ns acusa de tenir només un objectiu en ment, i diuen que RCat no podrà governar mai en condicions, perquè ens manca gent amb experiència, i un projecte realista. És a dir, generem titulars similars als que generaven els Ciudadanos (només un punt al projecte, falta d'experiència, no tocar de peus a terra...). I clar, això em dol.

Així que, des del meu punt de vista, el millor per a solucionar això és fer un debat, una tempesta d'idees, que dirien els americans, debatre punts delicats en la societat actual, que necessiten de solucions, i que ens trobaríem l'endemà de ser independents.

El tema més preocupant ara mateix per al ciutadà és la manca de recursos econòmics, que comporta tenir unes infraestructures nefastes, que no han avançat gaire des dels anys 70 i que estan a l'alçada de les repúbliques bananeres, com és el cas de rodalies Renfe, o carreteres secundàries no vinculades a cap gran metròpoli. Però el tema dels recursos quedaria automàticament solucionat en el moment en què ens declaréssim independents. A més, és un tema que sempre toca el Doctor Carretero en les seves intervencions, i que tothom té molt clar.

Aquests últims dies, ha sortit un tema que preocupa els ciutadans, o que, com a mínim, hauria de fer-ho. Parlo de la política d'empadronament que es volia implantar a Vic, capital d'Osona. L'acord a què van arribar l'equip de govern i la oposició a la Ciutat dels Sants ha estat com clavar-li una puntada de peu a un vesper. Ara tothom en parla, tothom opina, i la pitjor part se l'enduen els tres partits que governen el municipi. I potser el més dramàtic és que el que en treu rèdit és la Plataforma Per Catalunya, un partit d'ultradreta que defensa tesis xenòfobes.

Es pot culpar l'equip de govern de Vic per no voler empadronar els il·legals? Jo crec que no. Han tingut la valentia de buscar una solució, si bé la manera d'aplicar-la els ha perdut. Aquesta política, a tenor de les competències actuals, li pertoca al govern central de Madrid. Però què han de fer els alcaldes, ja no de Vic, sinó de tot l'Estat, quan aquest govern central es desentén del tema? I què han de fer, quan a més de desentendre's, critiquen l'equip de govern del municipi, titllant-los de xenòfobs i de políticament incorrectes? Potser que si els sap tant de greu marcar distàncies, enderroquin el mur que separa Ceuta i Melilla de la resta d'Àfrica, a veure com ho solucionen després.

És un fet que la immigració pot aixecar països, i mirin si no el cas d'Estats Units d'Amèrica, un país compost gairebé en la seva totalitat per immigrants de quatre dels cinc continents, i que ha sabut integrar-los en la societat. I no només això, molts d'ells defensen el seu nou país a capa i espasa, amb la convicció del convers. No és el cas, però, dels països europeus. Com a norma general, a Europa no agraden, els immigrants. No és estrany, si es pensa que en comparació amb la flamant Unió Europea, fins fa quatre dies com qui diu, ens estàvem matant els uns als altres per França, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Polònia, Itàlia... i també a l'Estat Espanyol. Aquí no ens calien ni tan sols països enemics, ja ens ho fèiem tots solets. Com als balcans. Quan no hi ha enemics a fora, ens els busquem a dins.

I el problema de la tradició democràtica a Espanya és que té un currículum farcit de desgavells, i ara ja no parlo de la trancisió cap aquí. A la segona república, quan els aldarulls miners a Astúries, què fa el govern central? Incapaços de solucionar les coses per la via diplomàtica, els envien un general acabadet de sortir del forn, amb la Legión, i van reprimir la revolta a punta de fusell. Igual que quan Companys va proclamar l'Estat Català, fusell i amenaces. El problema és que no hi ha hagut mai una classe política, en aquest estat, que sigui capaç de plantar cara i prendre decisions valentes políticament parlant.

Movilitzar la Brunete ho pot fer qualsevol carcamal (i mirin sinó el que va passar el 36), però per solucionar els problemes d'un país sense recórrer a la violència calen polítics de veritat, que abans que polítics siguin gent del poble, gent qualificada per a la feina que hagin de dur a terme. I a vegades ni amb estar qualificat n'hi ha prou (com a exemples clars, el senyor Solbes, a Madrid, o el senyor Castells, aquí a Catalunya, que no dubto que siguin grans professionals, però amb les mans lligades no es va enlloc).

En resum, un hipotètic govern de RCat (o un govern a qui doni suport RCat, si és que no assolim la majoria parlamentària) haurà d'afrontar problemes greus, com el de la immigració, i haurà de ser prou valent com per adoptar postures que aportin solucions a aquests temes. Quina serà, la postura oficial d'aquest hipotètic govern? M'agradaria saber-ho. Els penso votar igual, però m'agradaria que anessin sortint propostes serioses de govern davant els problemes que, de ben segur, es trobaran un cop estiguin a la Plaça Sant Jaume.

Fins la propera,

Oriol Ferrerons Manich.