Superherois: anàlisi de la campanya política en clau de còmic.

Eeeep! Que per si algú no se n'havia pas adonat, estem en plena campanya electoral! Els partits comencen a clavar-se punyalades els uns als altres, fins i tot els que estan (suposadament) aliats i són companys de govern! I és que al mòn dels superherois de còmic ja passa, això... Es troben, es barallen entre ells, i al final tots acaben ben avinguts i fent una supercostellada, fins al proper còmic on es tornin a trobar de cara, en que tornaran a barallar-se i clavarse mastegots. Aparteu les criatures!

I és que és impressionant veure com alguns súpers s'empesquen les excuses més vils per evitar donar la cara davant els mitjans de comunicació i protegir les seves identitats secretes, sobretot quan aquestes són ben diferents de la seva identitat de superheroi. Al número 328 de la col·lecció "Grey Men", de l'editorial Publicadora Social Comiquera, el Super-Monty, conegut súper-progre que té una identitat secreta més espanyola que el toro d'Osborne, començava fent un bon ús dels seus poders d'invisibilitat per no saltar a palestra televisiva, i en veure que la cosa no anava bé, feia ús de la seva super-barra per demanar un debat cara a cara en castellà contra en Mas-Man, i compensar així la seva habilitat infra-lingüística.

En Mas-Man, però, contraatacava treient part del seu Mas-arsenal pesant d'arguments electorals. Conegut integrant del Duet Fantàstic, en Mas-Man i el seu company, en Duran-Robin, estan habitualment ben sincronitzats, i són capaços d'escalar les altíssimes parets de la meseta central ajudats de la seva Mas-corda. Ara bé, a en Duran-Robin a vegades el perd l'afany de protagonisme i perd l'oremus, contradient en Mas-man (que, al cap i a la fi, és el protagonista del còmic) intentant esdevenir un superheroi de ple dret amb títol propi. Si llegiu el número 237 de la saga de l'Infinita Crisi de les Bombolles Immobiliàries, publicat per CiUx Còmics, veureu com en Mas-Man promet el concert econòmic als habitants de Cathaloniam City, però en Duran-Robin de seguida agafa el Mas-Micro i proclama que en Mas-Man els enreda, que això és impossible i ells ho saben, i tot perquè en Duran-Robin té un pla secret per convertir-se en un dels súpers de ple dret que habiten a l'àtic de l'edifici messetari central.

Si seguim el repàs a les novetats de còmic de la campanya, ens trobarem en Puigcercós Dues-Cares, estrella de l'editorial Esquerra. Com tothom sap, en Dues-Cares és un personatge d'origen radicalment independentista, però que a la vista d'una poltrona, la seva personalitat canvia completament, essent capaç de pactar amb qui faci falta, quan faci falta, i de vendre el seu antic mentor, tot per aconseguir més poder i influència sobre la societat civil i a dins el partit. No comptava, però, amb l'astúcia d'en Super-Monty, que en el gran Crossover entre 3 editorials (PSC, Esquerra i Iniciativa Veritable) no dubta a sotmetre'l als seus designis. I és que el súper-equip que combina herois de les tres editorials és un poti-poti força inestable, en què els guionistes d'una i altra editorial no s'han acabat de posar d'acord en quin rumb ha de seguir la col·lecció. Sembla que després de l'últim desacord entre Governeishon Man (de dia, el tímid senyor Ausàs, de nit l'implacable conseller de Governació) i el Súper-Monty, mantenir l'acord entre la Publicadora Social-Comiquera i l'editorial Esquerra pot resultar complicat, així que cada cop els personatges de cada editorial van més a la seva... i és que al cap i a la fi, en temps de campanya!

Parlant de l'editorial Iniciativa Veritable, els lectors estan una mica desorientats amb el canvi de protagonista de la sèrie "El Camaleó", un personatge que, com el seu homònim, és verd però que pot canviar de color segons li convingui, per fondre's amb l'ambient. Fins ara, el seu protagonista era el gracienc Xoan Saura, en la seva identitat secreta casat amb la maligna Anti-Sistema, però que gràcies al seu full de serveis va aconseguir que el nomenessin capitost de la Munió Orgànica de Senyors Sobradament Organitzatius i Solidaris, o M.O.S.S.O.S. A hores d'ara, en Xoan es troba tan absorbit per la seva monumental tasca, que amb prou feines pot posar-se el seu super-vestit de Camaleó. Així és que els guionistes de l'editorial IV van decidir retirar el personatge, i que el seu llegat perdurés en la figura del Nou Camaleó, un noi jove amb moltes idees, que no dubtarà a camuflar-se amb l'entorn majoritari per participar a tots els possibles futurs Crossovers entre les editorials PSC i IV.

Després d'això, hi ha un parell d'editorials que continuen com sempre: la Punyetera Publicadora continua amb els guionistes de la vella escola, que porten més de 50 anys amb els mateixos arguments i diàlegs, i no n'aprenen mai. Tot i així, té un públic reduït però fidel, que últimament es manté força estable. Veurem com li va al nou personatge, l'increïble Alícia Sonora-Cantarella, que tot i ser víctima d'uns malignes cirurgians plàstics, té la capacitat d'improvisar discursos xenòfobs per Badalona i anticatalanistes allà on facin falta, sempre d'acord amb el que diguin els seus guionistes, és clar. Després l'editorial underground Ciudadanos, que va tenir molt ressò per ser la primera editorial de còmics que portava l'erotisme a les portades i pancartes, però que va tenir unes vendes penoses i va estar a punt de plegar quan els socis de la junta es van barallar entre ells. Caldrà veure si són capaços d'aguantar, perquè és de les poques editorials que només publica en monolingüe i això redueix molt el mercat.

Una altra novetat del sector underground és la de l'editorial Punyeteros x C*llons, una colla d'arreplegats que, després d'una intoxicació etílica per ratafia en mal estat (o per amanita muscaria, que estem en temporada i també pot ser), van decidir readaptar clàssics alemanys i espanyols dels anys 30, cosa que (esperem, perquè el guió de base és nefast) no tindrà gaire repercussió en les vendes de l'editorial. La història més forta de l'editorial, que anuncien a un munt de cartells gràcies a uns mecenes secrets (qui s'atreviria a dir que paga una porqueria semblant?) és la d'Anglada el Terrible, un regidor osonenc que amb l'ajut d'uns tertulians del sistema Intereconòmic, vol dominar el món i fer fora tots els que no són com ell (és a dir, tots els humans en general).

Per últim, acabarem fent un repàs de les novetats de les editorials Independents, que com passa al cinema, són les úniques amb propostes originals i que trenquen amb la línia editorial generalitzada:

D'una banda tenim l'editorial Solidària Independent, que tot i les presses per treure el número 1 de la seva col·lecció principal, sembla que van forts i s'han permès rebutjar una oferta de compartir recursos amb l'altra editorial independent del país, que té una trajectòria més dilatada i amb una base d'afeccionats ben consolidada. La proposta d'aquesta editorial es diu "Tres en un Burro (Català)", i explica la història de tres comediants que, venint de sectors molt diferents de la societat, es pugen a un burro i no en baixen ni per anar al lavabo. La situació dóna peu a diferents situacions dignes del gran Fellini, com ara que els comediants no poden anar a festivals independentistes populars perquè el burro no pot saltar un fossat, o que una colla de periodistes eixelebrats va tirant articles al cap del genet que mena el pobre burro, de manera que l'animal (el ruc, no el genet) no sap ni quina paret toca. Altres gags no estan tan encertats, com el de que el primer genet vol acceptar ruc-estopistes, però el segon i tercer genets els fan fora a patades quan s'acosten a la montura. En definitiva, una proposta còmica i original que estem segurs que tindrà més sort que els còmics underground que hem esmentat abans.

I el bo i millor per acabar: l'editorial Reagrupament presenta el seu títol estrella en format digital, ja que pràcticament tots els diaris han rebutjat la inclusió de les aventures del Doctor Carretero i companyia en les seves pàgines. Al crit de "Catalans, Reagrupeu-vos!", aquest conjunt patriòtic de veritables super-herois sembla que pot estar per tot el territori nacional alhora, es multipliquen per mirar d'ajudar contra la plaga d'espanyolitis que arrasa la consciència nacional del país. Hem dit veritables super-herois perquè aquests no porten malles de colors i no són milionaris que visquin de renda, ans al contrari, són treballadors, professionals i que estan disposats a donar-ho tot pel seu país, Catalunya. Els guionistes de l'editorial són llestos i toquen de peus a terra, sense recórrer als arguments còmodes i que ja tenen un mínim assegurat de vendes, s'estimen més arriscar per captar el públic que ja està cansat de la cantarella de sempre i de les històries suades. Això si, alerta amb la SGAE, que sembla que hi ha molta gent que vol piratejar el contingut dels seus còmics... veurem com acaba tot. De moment, l'entrada de l'editorial als mitjans digitals ha estat un èxit, i sembla que molta gent es belluga per anar i col·laborar amb les activitats que l'editorial planifica des de la xarxa 2.0. Des d'aquí, només podem fer que promoure i donar a conèixer les activitats i els arguments d'aquesta editorial, i esperar que a l'hora de la veritat, Reagrupament obtingui un gran èxit de crítica (ja el té) i de públic.

Moltes gràcies.

El saben, aquell que diu...?

Un senyor amb barba i puro, que es diu Rajoy, i que resulta que viu al seu món "rojigualdo", ara diu que poden forçar un pacte PSC-PP a Catalunya. Aquest senyor resulta que, conscient o inconscientment, està plagiant una idea de l'Albert Ribera, aquell que fa 4 anys ens va regalar la seva anatomia, ho volguéssim o no, en els cartells electorals. I què deia, l'Albert Ribera? Que C's podria pactar amb el PP per aturar el desastre independentista. Però clar, la proposta és poc menys que utòpica, si ens posem a comptar escons.

Ara bé, la Proposta d'en Rajoy podria funcionar des del punt de vista dels escons si es portés a terme avui mateix. Després del 28-N, caldrà veure-ho. Tinc moltes esperances posades en que, parlant en plata, la nata que es fotrà el PSC a les urnes serà antològica, amb Corbacho o sense, i que no sumaràn ni amb calculadora.

El tema, però, és que aquí el senyor de la barba i el puro s'escolta la gent equivocada. I no vull dir que s'escolti en Ribera, que ja deu tenir problemes perquè l'escolti ningú, vull dir que al partit de'n Rajoy hi ha un altre senyor amb barba, en Mayor Oreja, que té unes idees i una visió peculiars de com funciona el món, i amb tant discurs kafkià, li deu haver menjat l'orella (la de'n Rajoy, no la de'n Mayor) fins que el cap de llista del PP al congrés ha vist el món com ell se l'imagina. És a dir, uno, grande, libre, y rojigualdo.

Però si més no, els senyors amb barba han comès uns quants errors de càlcul:

1. Han subestimat la mala llet que genera una campanya anticatalanista en el personal, i s'obliden que ara ja no només n'hi ha una (la seva), sinó que també hi ha els C's i els nois de PxC, que es dedicaran a estendre bilis allà on compareguin. El català, acostumat a la bona gastronomia del país, no és massa partidari de la bilis (per no dir gens), així que és previsible que hi hagi un efecte rebot, i que més gent vagi a les urnes a no votar-los a ells.
2. Han fet un mal càlcul amb el PSC, d'una banda, confien a que voldran seguir manant (i què n'és de còmoda, la poltrona), però també confien en què voldran fer-ho a qualsevol preu. I no és així. A can PSC saben que un pacte PSC-PP, a banda de produïr butllofes en casa pròpia (i alguna defecció), els condemnaria a perdre una gran part de l'electorat, perquè...
3. Catalunya no és Euskadi. No tenim un grup mal dit terrorista (com tots els entesos saben, no ho són, de terroristes, només són un grup de mafiosos aficionats, menyspreat pels autèntics mafiosos, tal i com explica Roberto Saviano, que ningú discutex que és un entès en aquest tema). La gent no està predisposada en contra del nacionalisme a causa de la violència, bàsicament perquè no en fem. Aquí som capaços de juntar més d'un milió de persones clamant pel reconeixement de Catalunya com a Nació al centre de Barcelona i que no hi hagi cap aldarull.
4. I com que no hi ha violència, aquí no podràn passar-se per l'engonal 100.000 vots dirigits a formacions independentistes amb l'excusa d'il·legalitzar-les perquè són violentes.

I per tots aquest motius, és d'esperar que els surti el tret per la culata, i que tota aquella gent que va sortir al carrer vagi a votar el 28-N, que tot i ser una data el més allunyada possible, a veure si s'apavaiga el rampell independentista, hem de tenir confiança en què serà una data en què es començarà a girar la truita. I que si no és ara, sigui d'aquí a quatre anys, en el 300 aniversari de l'entrada de tropes espanyoles a Barcelona amb ànsies d'anorrear culturalment i física un país i una gent, en que podrem dir, amb veu ben alta, mirant cap a Madrid: "A cagar, a la via!"

Actituds

Ben trobats altre cop!

La disquisició (o divagació) d'avui gira entorn actituds que no deixen de sorprendre'm. I en molts casos, el que més sorprèn, és la apàtica actitud de molts dels ciutadans, que senzillament, obvien la qüestió, o amb prou feines hi dediquen la frase "així va el país".

Número 1: La Justícia no sé si deu ser cega, o bé deu portar un "cec" a sobre que no sap ni quina paret toca. Què devia pensar el senyor jutge del cas Millet, quan determina que la Clara Millet ha de rebre una indemnització del Palau de la Música perquè no era al corrent dels fraus comesos pel seu pare? Vejam, qui no s'assabenta és perquè no vol, perquè ja li va bé fer-se el suec i continuar arrapat a la mamella que no para de rajar caler. Clar, a mi també m'agradaria casar-me al Palau. Perquè és una peça arquitectònica incomparable, però convertir el Palau en un BBC (Bodes, Bateigs, Comunions) desvirtua tot allò que la institució representa, per molt maco que sigui el convit i l'entorn. I el senyor Millet desviava fons per pagar la setmanada a les seves filles (una de les quals ja cobrava directament del Palau). Indemnització? Potser sí, per complir amb la legalitat, però el Jutge podria haver dictaminat que com que si se li ha de pagar és per culpa del Senyor Millet, que la pagués ell de la seva butxaca, a banda de tornar tots els calers que ha robat. I tot quedaria en família.

Número 2: L'afany de medalles perd els polítics. És l'única cosa que explica la vergonya de l'Horta de Sant Joan. Polítics donant versions contradictòries d'un fet gravíssim, que ha costat la vida a diversos bombers, i es mira de justificar el fet atacant el cos de bombers, dient que van actuar sense autorització, descoordinats, etc. Quan el cert és que la falta de mitjans, i el manteniment nefast dels equips d'extinció són una falta clara de recursos, i això és un problema, la solució del qual és responsabilitat exclusiva dels mateixos polítics que pugnen per posar-se la medalla. És el mateix que quan en Saura es va posar a criminalitzar els Mossos d'Esquadra per espolsar-se les puces i fugir d'estudi. Buscant responsabilitats, cal començar sempre per dalt. I si algú la fa, l'hauria de pagar.

Número 3: La cultura de la poltrona. És la prova que l'estat espanyol és més a prop d'una república bananera que d'Europa. I a Catalunya hauríem d'emmirallar-nos en els països civilitzats d'Europa, com Alemanya, Suècia o Dinamarca, si no volem que ens titllin del mateix. En aqueixos països, quan un polític o càrrec públic la pífia, i parlo de pífies monumentals com això d'Horta de Sant Joan, o de quan és sota investigació judicial, com en "Jaime" Camps, per la dignitat que se'ls suposa, dimiteix. Aquí no, aquí el polític o funcionari s'aferra a la cadira, hi clava les urpes, com un gat que no vol que el separis del sofà on fa la becaina. I el més trist és que la gent d'aquí s'hi ha acostumat, ho assumeix i ho veu com una cosa normal. Doncs no és això, companys, no és això. Els càrrecs polítics, els funcionaris, són un servei públic. Són al servei del públic, i no a l'inrevés. Nosaltres no paguem impostos perquè ells continuïn agafats a la mamella, paguem impostos perquè ells treballin per nosaltres, per millorar-nos la vida a nosaltres. Potser que algú els hi ho expliqui.

Número 4: La cultura del funcionari. És conseqüència de la ja esmentada cultura de la poltrona. La màxima aspiració de molta gent, en aquests temps que corren, és esdevenir funcionari, tenir una plaça vitalícia amb un sou acceptable, pencar el mínim per cobrir expedient, i a vegades ni tan sols això, i jubilar-se en millors condicions que la resta de pencaires. Per això hi ha tants de drames quan es parla d'abaixar el sou als funcionaris. I això que a Catalunya només un 9% de la població activa són funcionaris, entre els ajuntaments, la Generalitat i el govern de Madrid. A d'altres comunitats, com Extremadura, més d'un 30% de la població activa són funcionaris. Com s'explica que les comunitats amb menys recursos i que reben més del que paguen, les rèmores de l'estat, tinguin aquest percentatge de funcionaris? Perquè han optat per la manera més senzilla de creació de feina: la contractació directa. I com que paguen uns altres, millor encara. A tall d'exemple, i sense que serveixi de precedent, parlaré d'un cas que tinc proper: la meva parella és estrangera, concretament de Taiwan. I gairebé cada cop que ha hagut d'anar a fer gestions oficials, s'ha queixat de la nefasta atenció que ens donen els funcionaris en aquest país. I què voleu que us digui, li he de donar la raó. I uns quants cops que hem parlat del tema, m'ha comentat com es fan les coses en aquell país (que recordem-ho, encara que els xinesos afirmen que Taiwan és part de Xina, disposen d'un parlament democràtic escollit a les urnes i de passaport propi, cosa que de moment naltros no tenim). Allà, es valora l'eficiència dels funcionaris, promocionant-los d'acord amb el rendiment, com si es tractés d'una empresa privada. Allà, els funcionaris estan obligats a identificar-se davant de la persona a qui atenen, i si un ciutadà posa una reclamació queixant-se de l'atenció rebuda, el funcionari implicat ha de mirar de solucionar el tema i presentar les seves excuses personalment a qui reclama. Com la nit i el dia. I aquí pràcticament cada cop que vas a fer una gestió surts amb la sensació que t'han perdonat la vida.

I si comenteu totes aquestes actituds, aquestes situacions, amb d'altra gent, obtindreu majoritàriament la resposta "així va el país", "què hi farem", o "això no ho canviaràs". Per això, quan el doctor Carretero parla de regenerar la política, ens fa agafar consciència que això cal canviar-ho, que no, que així no va, el país. Que aquest sistema de poltrones no funciona, que ens hem de civilitzar, que no hem de ser una república bananera. Que la gent ha de prendre consciència de la situació real. Que ja és hora que el país amb el parlament més antic d'Europa faci un exercici democràtic i es separi de les rèmores que li estan xuclant la sang.