Una nova perspectiva

Ja tornem a ser aquí, amb una altra entrada en aquest blog. Abans que res, fer un apunt sobre la resposta que em va donar TV3 respecte la carta que els vaig enviar (veure l'anterior entrada del blog):

Resposta del Servei d'Atenció a l'Audiència:

Benvolgut Oriol. Televisió de Catalunya no menyspresa ningú però en un context en què hi ha molta informació és evident que destaquem els partits i grups més majoritris que hi participen. Procurem sempre ser imparcials i no tenim ordres de tapar ningú ni ho volem fer. Salutacions. Televisió de Catalunya Atenció a l'Audiència www.5430.cat

Bé, ells veuran què fan, però si "destacar" els partits majoritaris vol dir obviar totes les altres alternatives, llavors sí, que la seva descripció la trobo d'allò més acurada. En fi, passem al tema d'avui.

Com a veí de l'Hospitalet que sóc (i m'hi he criat durant la major part de la meva vida), M'ha sorprès agradablement trobar mostres de suport als moviments per la independència en aquesta ciutat. Si he de ser sincer, creia que no ho veuria mai, i menys en sectors de població descendents d'immigrants espanyols. Me n'alegro molt, tant si és per motius ideològics, com per motius econòmics, com si és per dur la contrària al govern rabiosament centralista de Madrid, o per qualsevol combinació dels motius esmentats.

Ara bé, també em trobo desconfiança per part d'altres persones. Em trobo gent que diu sentir-se espanyol i gent que diu que se sent català i espanyol (que habitualment no acostuma a expressar-se en català ni que el matin, excepte alguna molt digna excepció, que respecto perfectament).

Si es mira amb una mica d'objectivitat, es veurà que la gent a favor de la independència ho està per motius essencialment econòmics i pràctics, que en molts dels casos van lligats a un component ideològic (de fet no he conegut encara a cap independentista que ho sigui per un motiu únicament ideològic, i que en canvi trobi bé que cada anyens robin els quartos i la dignitat). De la mateixa manera, la gent a favor de seguir units a espanya empra motius purament ideològics (o bé el ja clàssic derecho de conquista del 1714) per justificar que tot segueixi com fins ara.

Així, els unionistes diuen sentir-se espanyols (o tan catalans com espanyols), i no volen veure's en una situació en que, de cop, es veurien a l'estranger, amb totes les seves pertinences en un altre país. Un país on, a més, seria llengua oficial el català i no el castellà (com si de cop i volta, tothom parlés en català d'un dia per un altre... vagin a Andorra i ja ho veuràn, el que s'hi parla... pràcticament tots els llenguatges de la península ibèrica).

Molta de la gent d'aquí declaradament unionista, immigrants vinguts als anys 50 i 60, continua tenint propietats a fora del principat, als seus indrets d'origen, i suposo que algunes de les grans preocupacions deuen girar al voltant de què passarà amb aquestes propietats en cas que ens independitzem. Les nacionalitzarà l'estat espanyol, els les pendran? No sóc economista ni tampoc advocat, però suposant que Espanya segueixi a dins de la UE, i Catalunya es faci estat membre de la UE, no hi ha d'haver cap mena de problema. Els habitants de la UE poden treballar i tenir propietats per tot el seu territori, sense cap tipus d'inconvenient. O no hi ha milers d'anglesos i alemanys que tenen propietats per tot el territori espanyol i català? Per aquesta banda, cap mena de problema.

Donant voltes al tema de com convèncer els unionistes, però, vaig arribar a una reflexió que em sembla interessant compartir amb els (pocs, no ens enganyem) que llegiu aquest blog: quins aventatges suposaria per Espanya el fet que Catalunya s'independitzés?

L'inconvenient ens el sabem tothom, i és molt evident: amb la sortida de Catalunya de l'estat espanyol, aquest perdria la seva principal font de riquesa. Hi ha qui diu que la comunitat de Madrid ingressa més diners que Catalunya cada any, que si és així serà per allò de l'efecte capital, però recordem que també reben molt més a canvi, i per tant no tenen tan de dèficit. El cas és que es trobaria que, deixant de banda Madrid, les altres dues comunitats autònomes amb més riquesa, el País Basc i Navarra, tenen concert econòmic, i per tant no poden tocar els seus calers. La catàstrofe econòmica seria brutal i inevitable. Si els sembla que ara estem en crisi, que s'esperin a veure què passaria.

Ara bé, estic convençut que la independència de Catalunya tindria aventatges a llarg termini per a l'estat espanyol. M'explico, començant per fer un petit anàlisi ràpid de la situació actual:

L'estat espanyol és un estat aferrissadament centralista, amb una de les burocràcies més inoperants i mastodòntiques de tota la Unió Europea, herència del franquisme, que prioritza el benestar (la comoditat) del funcionariat abans que el seu rendiment, i que en cap cas té en compte els mèrits acumulats, i que per tant, no premia l'eficàcia, sinó el coneixement del sistema, el saber-se tots els trucs per quedar bé amb tothom i així, pujar de categoria amb l'antiguitat. És evident que cal reformar-lo.

La justícia espanyola és tan flexible i dúctil com un bloc de formigó armat (i com que estic vinculat professionalment al sector de la construcció, permeteu-me que us asseguri que, tot i que és més flexible que la pedra, el formigó no n'és precisament un bon exemple). Totes les sentències del TC i tots els casos i investigacions que s'han malbaratat a causa de defectes d'instrucció al més alt nivell (el jutge Garzón n'era un especialista, igual que de xumar càmera).

La constitució és immòbil i immutable, com un monòlit que fa de lastre a qualsevol desenvolupament, que impedeix qualsevol canvi. Tota iniciativa que pretengui millorar o canviar el país s'estavella contra la constitució.

Molts altres governs autonòmics estan acostumats, com dirien a Castella, a la sopa boba, a la picaresca, al "yo quiero lo mismo que Cataluña", però sense reconèixer que aquests quartos que els caldran per rebre el mateix que Catalunya, acabaran sortint en última instància, de les butxaques de Catalunya. Aquests governs autonòmics, que presumeixen de sanitat, d'ensenyament, d'autovies gratuïtes, de xarxa de TGV, no pensen d'on surten els quartos.

En aquest aspecte, són com fills adolescents que viuen a cals pares, i que tenen una tarja de crèdit que paguen els seus progrenitors. Van tirant de veta, i quan veuen que se'ls acaba el saldo, i que el seu germà gran (que treballa i que es guanya les garrofes) encara té una mica més de diners per acabar el mes, reclama al pare que li'n doni més. Però el pare que, ai las! està acabant de pagar la hipoteca, el cotxe, i l'apartament a benidorm, per donar-li al fill adolescent, li pren els diners al fill gran, el que treballa, perquè ell no s'ha sabut administrar. I així, el fill gran, l'adult, que estalviava per pagar-se algun capritx, es veu de cop sense cap duro, perquè el pare li ha trencat la guardiola, li ha donat una part al germà petit que no fa res, i a més, s'ha gastat el que restava en vi. Evidentment, el següent pas del fill gran és clar: emancipar-se, pagar-se ell mateix el lloguer, sabent que encara que vagi just per arribar a final de mes, quan hi arribi, encara li sobraràn uns calerons, i que podrà estalviar per fer altres projectes de futur, encara que siguin a llarg termini.

I ara anem a on volia anar a parar: en aquesta família, amb les seves normes gravades en pedra, amb un pare autoritari i uns fills adolescents capritxosos, què creieu que passarà, quan el fill gran, el treballador, se'n vagi de casa? De cop, el pare ja no podrà gastar tants diners en vi i capricis, els altres fills no podran anar a la discoteca cada cap de setmana, i si volen fer festes amb els seus amics, hauran de buscar el sistema de pagar-les, perquè el crèdit a casa s'haurà acabat. Una de les primeres coses que haurà de fer el pare serà tallar les targes de crèdit als fills, evidentment. Després, haurà de seure amb tota la família, explicar la situació, i espavilar a tots els fills perquè facin com el gran i es posin a pencar i a guanyar-se les garrofes. Els fills es queixaran, els semblarà injust, faran rebequeries. Però al final, el fill més agosarat dels que quedin començarà a treballar. Però serà amb unes altres condicions, perquè voldrà assegurar-se que si treballa no li prenen els diners, com li feien al seu germà gran. I de cop, resultarà que la família haurà de tornar a seure a parlar, i començar a canviar aquell modus operandi que havien tingut fins feia poc.

I acabant aquí l'analogia, crec que queda clar on volia anar a parar: tot aquest sistema, aquest muntatge, aquestes normes monolítiques, granítiques, tot això s'haurà acabat en el moment en què Catalunya s'independitzi. Un país que encara té mentalitat de fa tres segles (o més), es veurà obligat a convertir-se en un país modern, en un país civilitzat. En dependrà la seva supervivència. I la gent, al final, ho agrairà, perquè viure en un país civilitzat, en un país del primer món, és una cosa magnífica. I potser llavors, els altres països europeus no els tractaràn de porcs (PIGS= Portugal, Itàlia, Grècia, eSpanya).

Carta a TV3.

Salutacions,

Aplaudeixo la seva iniciativa de retransmetre tota la manifestació del 10 de juliol en directe, No obstant això, he detectat un menyspreu i voluntat d'ignorar la formació Reagrupament.CAT, molts dels membres de la qual van assistir a la manifestació.

Trobo molt trist que, en un país on cada cop som més els que ens unim al clam per la independència, s'estigui maltractant la formació que aposta més fort per aconseguir l'estat propi. Potser em voldran convèncer del contrari, però ara com ara, les úniques referències que recordo a la seva cadena sobre RCat i el doctor Carretero són les que fan al seu programa "Polònia". A les notícies serioses li donen més protagonisme a un brètol com en Josep Anglada que a nosaltres.

Ho trobo trist, francament.

Evidentment, podran optar per ignorar el meu comentari com ignoren el meu partit. Si ho fan, hauré de provar sort amb la meva queixa al "Telemonegal" de BTV, si és que tampoc no hi ha ordres de tapar qualsevol cobertura mediàtica a aquesta formació.

Espero que en el futur siguin més imparcials i recordin que a Catalunya hi som tots, no només uns quants.

Moltes gràcies.

Oriol Ferrerons Manich.

Radicalismes i Aquelarres

Resulta que aquest senyor d'Iznájar que viu i (se suposa) treballa a Catalunya, no se sent còmode amb el tarannà de la manifestació d'aquest proper dissabte que, com a resposta popular, pretenia liderar. Es veu que (horror!) segurament hi haurà estelades, i si a Madrid el veiéssin, potser en treurien conclusions equivocades. Fins i tot Alfonso "el del cepillo" podria pensar-se que l'estem subvertint. I és que sembla que d'aquesta perillosa malaltia, últimament n'hi ha passa, a Catalunya.

Amb quina carona es quedarà, la Chaconeta, quan vegi el seu estimat "Jose" al capdavant d'una manifestació on hi ha estelades? Del disgust que s'endurà, pobreta, estarà un temps sense aparèixer per la plaça Sant Jaume. És clar que si finalment, el "Jose" apareix, mirarà d'estar com més lluny millor de les estelades i pancartes independentistes, no fos cas que el prenguéssin per un radical!. I dic jo: no seria maco que si la concentració és al Passeig de Gràcia, el senyor Monty s'hagués de quedar tancat a casa perquè hi ha estelades per tot arreu?. I la Chaconeta, que no cal que vingui, gràcies, que es quedi amb els seus legionarios i el marrà (que no cabra) que els fa de cap de llança.

I ara anem per la segona part, força més dolorosa. És fet conegut per tothom que el senyor Duran i Lleida cobeja una cartera de ministre a Madrid, i que per tant, sempre és partidari de fer pedagogia, de buscar l'encaix, de trobar una coexistència pacífica amb l'estat espanyol. Ara bé, em sembla que l'encaix se l'han refregat per l'engonal, els senyors del Constitucional. I la pedagogia només serveix perquè aprenguin a fer-nos la punyeta de manera més eficient, a picar allà on ens fa mal. I recordem: estem parlant del senyor Josep Antoni Duran i Lleida, un gran orador, que té presència i savoir faire, i que, en cas d'esdevenir Catalunya un estat independent podria ser perfectament primer ministre del nostre país (si adoptéssim el model President + Primer ministre). Hom pensaria que s'estima més ser un ministre menor sota sospita a Madrid (com ho son tots els catalans que hi arriben, excepte alguns casos extrems) abans que ser un primer ministre d'una Catalunya independent. Com és possible?

Doncs aquest senyor, que més d'un cop (i de dos) deu haver pujat a Montserrat a presentar els seus respectes a la Verge, que parla aquell bonic català de Lleida (i no ho dic en to despectiu, m'agrada l'accent de Lleida, encara que sigui nascut i criat a Can Fanga), que té maneres, que es veu que és tot un senyor català com no en queden gaires... aquesta persona diu ahir mateix, que no vol que la manifestació es converteixi en un "aquelarre" independentista. Com diu? No fotem, senyor Duran!

Si ho compara amb un aquelarre, ens està comparant a tots aquells que volem ser independents amb uns bruixots. I li ho ben asseguro, si fóssim bruixots i poguéssim fer fetilleries per fer canviar la gent d'opinió, faria temps que s'hauria declarat l'Estat Català, o que els espanyols, crispats, ens haurien fet fora d'Espanya, i escolti, pagant per que ens n'anéssim, ja posats! Això sí, que seria un gran encanteri! Ara bé, això gairebé surt de l'àmbit de la fantasia clàssica i entra a dins de la ciència-ficció.

De tota manera, màgia potser no en farem, però escolti, si apleguem prou gent al carrer, si fem prou fressa, si els que estan tan ben instalats a les seves poltrones veuen que aquestes ballen sota els seus respectius darreres, potser llavors començaran a canviar algunes actituds, i es començaran a plantejar les coses d'una altra manera. No em faig gaire il·lusions, tampoc... sé que a les properes eleccions, la coalició de Democràcia Catalana-Reagrupament (o Reagrupament-Democràcia Catalana, que tant és) tindrà tots els mitjans de comunicació en contra. Que Esquerra i CiU, que tradicionalment s'han dit el nom del porc entre ells enlloc de buscar una entesa de país, atacaràn des de dos fronts a la nova formació. Que des de les espanyes ens diràn de tot menys macos, que serem el peligro catalán, que ens pintaran com un grapat d'almogàvers que venim a arrasar l'estado del bienestar (quin benestar? el que deuen tenir ells a la poltrona, oi?).

Però tot i així, val la pena. Valdrà la pena que la gent del carrer vegi com les gasten, els polítics d'ara. Valdrà la pena veure com, en el pitjor dels casos, en què DC-RCat no tregui prou escons com per fer-ho, però davant de la possibilitat de declarar unilateralment la independència, els polítics d'ara s'arronsen, veuen perillar la seva comoditat, veuen que se'ls gira feina i rebutgen fer-la perquè ara ja els està bé. Fins i tot en aquest pitjor dels casos, valdria la pena que la gent veiés això si després de 4 anys més, la gent vota el que ha de votar i (per fi), el 2014 podem ser independents. Ara, que si es pot solucionar el tema el proper mes d'octubre, tampoc no és per queixar-se, eh? A veure si la màgia més efectiva, que és la de la democràcia, funciona d'una vegada.

No vols aquelarre? Doncs dues tasses!

"... Y hasta aquí puedo leer."

Això és el que deuen haver dit aquests pòtols que tenim al "Tribunal Constitusional de las Ej-pañas Indivisibles". Com ho havia dit, setmana rere setmana, la Mayra Gómez Kemp en aquell entranyable (que ve d'entranyes) programa de televisió "Un, dos, tres".

Em disposo a fer uns quants paralel·lismes entre aquell programa, de la factoria del també entranyable (i mític) Chicho Ibáñez Serrador (també artífex, recordem-ho, d'aquell "historias para no dormir", del que també se'n podrien treure alguns paral·lelismes amb la situació actual).

Recordem ara aquell "Un, dos, tres", que durant tant i tant de temps va ser l'únic programa emès els divendres al vespre (i, per tant, líder d'audiència). Els concursants (llegeixi's: polítics autonòmics) anaven a Torrespaña (és a dir, Madrid) a pidolar que els deixéssin participar. Els organitzadors, benèvols ells, els posaven a la roda del programa, i avall que fa baixada.

Abans d'entrar al que seria la part on es podien endur premi, els organitzadors del programa feien competir entre ells en unes proves d'allò més riguroses: primer, uns qüestionaris, que anaven premiats en pessetes, però que pel que ens donen avui en dia amb el finançament, tampoc no anaven gaire desencaminats: "Por veinticinco pesetas: quién es el político con más talante del mundo y que se ha cargado de un plumazo el estado del bienestar y la economía más saneada del continente?". Ja només amb aquestes preguntes, alguns equips autonòmics (vull dir, de concursants) ja quedaven desqualificats. Tot de la forma més políticament correcte, excepte pels exabruptes del Tribunal format per les germanes Hurtado, sinistres personatges que vestien de negre i que anaven cridant allò del "campana y se acabó!" (algú del TC ho devia cridar ahir, ni que fos per fer la conyeta fàcil, el que no sé és si devien fer sonar el gong o no).

Aquí els grups de concursants quedaven reduïts a només un parell. I en aquest moment del programa, ens presentaven a l'equip de Supersufridores (els polítics de segona fila, els que no mamen càmera, els idealistes que no tenen perquè combregar amb les ambicions dels que juguen a la política per aconseguir poltrona), i als "Sufridores en casa" (ara sí, aquests som tots nosaltres, el poble que s'ho mira amb desesperació i enuig i que des de casa no pot fer sinó cagar-se en la mare que els va fer a tots plegats... com a mínim de moment).

Després de presentar aquests Supersufridores, agafaven els polítics autonòmics (ai, concursants, vull dir) i els feien passar per tot un plegat de penúries que anomenaven "prova", i que estaven dirigits a carregar-se un dels dos equips que hi participaven, perquè n'arribés només un: habitualment, els dos equips havien de competir fent el mateix, però a voltes, l'execució del requerit era diferent segons els concursants: com a exemple, posem per cas, un dels equips presentava un text consensuat al parlament però afegint-hi canvis propis, i l'altre equip intentava passar a la fase final pactant de sotamà amb el Chicho Ibáñez Serrador... (quedi clar que això és només un exemple i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, eh?).

El cas és que al final, un dels dos equips passava a la fase final de negociació... vull dir, del concurs, que de fet era una negociació un pèl injusta (o a mi m'ho semblava, de fet). M'explico: Els concursants arribaven a la fase final amb els diners recollits a les preguntes, i el premi d'haver passat la prova eliminatòria, que podia variar segons programa. Llavors s'encetava la fase final i més llarga: intercalat amb numerets de música, dansa, humor, o màgia, la presentadora (quan ho veia jo, la Mayra Gómez Kemp, tot i que també va haver-hi una temporada amb el Jordi Estadella, en aquella època en què n'era espectador assidu) agafava un sobret, habitualment extret de l'atrezzo dels que havien fet el número o que hi estava relacionat), i llegia unes frases inconcluses, que rematava amb la lapidària: "Y hasta aquí puedo leer."

En aquell moment, a casa sabíem que era el tot o el res, que molts cops, aquella frase podia amagar la sort, la fortuna i un "apartamento en Benidorm", o bé un final injust en què ho perdien tot. A vegades, però, quan els concursants estaven ben decidits, l'astut presentador o presentadora llegia un trosset més de la frase, que tornava a deixar penjada a la meitat (amb el conseqüent esglai dels concursants i dels Supersufridores), i els oferia un bescanvi: tot el que havien guanyat (o perdut, que encara no ho sabien del tot segur: el joc era pur risc i adrenalina) a canvi d'un misteriós premi, que substituïa tot el que s'havia guanyat fins al moment. El públic de vegades estava dividit, uns deien que els concursants canviéssin el premi, d'altres deien que no. A casa, habitualment erem més partidaris del peix al cove, però teníem assumit que qui no s'arrisca no pisca, i que per tant, calia jugar-se-la si es pretenia anar a alguna banda i sortir amb quartos a la butxaca.

De tota manera, però, cal elogiar els psicòlegs del programa, que devien traçar uns acurats perfils dels concursants, i devien saber qui s'arriscaria i qui no, amb quines frases seduïr-los perquè es fiquessin de peus a la galleda: "Apoyaré el estatuto aprobado por el Parlamento de Cataluña... y hasta aquí puedo leer".

Habitualment, de les dues eleccions possibles, els presentaven primer la que no havien triat: "aquí tenim un estatut de 1979, vell i atrotinat... si us haguéssiu plantat, estaríeu casats amb ell de per vida!". Els jugadors, decidits, s'arriscaven: "no, no, volem l'estatut promès, el que ens has dit que recolzaries!". El presentador burxava: "Apoyaré el estatuto aprobado por el Parlamento de Cataluña... sin embargo, hay un recurso presentado en el Tribunal Constitucional de las Españas indivisibles... y hasta aquí puedo leer. Estáis seguros que no preferís el apartamento en Benidorm?". Però els concursants ho tenien clar: "No volem apartaments ni xalets, volem un estatut com Déu mana!". El presentador (o presentadora), llavors, respirava fons, i tornava a llegir la frase de manera pausada, allargant la conclusió tant com for possible, i en aquest període aprofitaven per colar-hi una o dues falques publicitàries. Després, hi tornava: "Apoyaré el estatuto aprobado por el Parlamento de Cataluña... sin embargo, hay un recurso presentado en el Tribunal Constitucional de las Españas indivisibles... que como son indivisibles, no pueden ser divididas, ni de hecho ni de pensamiento! Y de pensamiento peca este estatuto, y como es pecado mortal, al infierno con él y tiro porque me toca! Oooooooooh, qué lástima!", i "OOOOOooooooh" feia el públic.

Llavors els polítics (és a dir, els concursants) es lamentaven, des de casa ens ho miràvem incrèduls, i dèiem: "és injust que els facin totes aquestes barrabassades i els facin patir tant si després al final els deixen marxar sense un duro!". Però el resultat és que aquella parella de concursants la tenien negra. La setmana següent vindria una altra parella, d'un altre punt d'Espanya, i aquells sí, que s'endurien calers. Tot el que no els havia tocat als d'aquesta setmana, i potser una mica més i tot. El destí no entenia de justícia, i jo de petitet estava convençut que els misteriosos "notarios" que controlaven que tot allò tingués un mínim de fair play, se'ls havien inventat, o que eren actors disfressats.

El cas és que després d'incontables edicions de l'Un, dos, Tres, que em desmuntaven els esquemes i em feien pensar que no hi ha justícia en aquest món (perquè uns s'enduien tant i uns altres tan poc, si potser els que no s'enduien res havien suat i patit més que els que havien arreplegat tot el que hi havia al programa?), vaig decidir solucionar-ho: vaig deixar de mirar-me l'Un, dos, tres, i em vaig passar a la lectura.

Potser que ens ho plantejem. I diria el presentador: "L'estat espanyol ja us ha donat tot el que us havia de donar, de bo i de dolent, i ara ja només tenen existències de bilis... i fins aquí puc llegir."

I contestaràn, els concursants que juguin per guanyar: "Un, dos, tres? Butifarra de pagès!"

Higiene Informativa

Ben trobats altre vegada,

Caldrà que em perdoneu per aquest llarg parèntesi d’unes setmanes, però d’altres deures més urgents m’han allunyat de la literatura, tot i que no de la flama patriòtica que ens eleva, com si d’un globus aerostàtic es tractés, per sobre de l’abast de les fletxes enverinades que ens disparen des de la caverna.

I més o menys aquest serà el tema d’avui. Tota la oferta informativa (ara en diuen “mediàtica”) de què disposem es pot classificar segons el medi per on arriba al consumidor: premsa escrita, informatius radiofònics, i informatius televisius. Hi ha gent que distingeix també entre la premsa escrita i les notícies a la xarxa, al·legant que el medi material és completament diferent (jo diria que és un pupurri de mitjans, text, fotografia, vídeo i clips d’àudio). Fixant-se en els informatius dels diferents mitjans de comunicació, podríem classificar-los segons uns altres barems:

El primer grup són els monstres de la comunicació, generalment premsa escrita o informatius televisats, que fan informatius dirigits a orientar la opinió pública en una direcció concreta (pro-govern o pro-oposició), però sempre, sempre, des de l’òptica centralista i ej-pañola (encara que, a voltes, sembli que volen dissimular una mica). En TV, això ho trobarem a TVE, Tele 5, Antena 3, Cuatro, La Sexta, i (en el cas més flagrant) Intereconomía. En Premsa escrita, pràcticament tots els diaris d’àmbit estatal, alguns dels quals són de producció autòctona, com El País, El Mundo, ABC, La Razón, El Periódico, La Vanguardia… Alguns d’aquests tenen una tendència marcadament partidista, mentre que d’altres aposten sempre al cavall guanyador (que em perdonin les pobres bèsties per la comparació, però la frase feta era escaient).

El segon grup són els medis informatius d’abast reduït, ja sigui autonòmics o locals, com poden ser els diaris i televisions autonòmiques de l’estat. Hom assumeix que, òbviament, aquests mitjans haurien d’escombrar cap a casa, com se sol dir, i mirar pel bé de la regió, autonomia, o país. La trista veritat és que no és així. Si ens fixem en autonomies com Madrid o Andalusia, i seguim amb l’analogia de la neteja, escombren la seva porqueria a sota la catifa. Qui els fa de catifa és el que menys importa. A vegades serà Euskadi, a vegades serà Catalunya, però la pràctica és sempre la de tirar pilotes fora, i si de pas es compagina això amb les tendències partidistes del moment, millor. Telemadrid n’és un clar exemple, fent zitzània perpètua entre partidaris de la Espe i en Gallardón, i aprofitant de pas per repartir estopa contra els catalans, que es dediquen a marginar (pobrets) aquells que volen parlar en castellà a Catalunya (com si no ho féssin, vaja…).

Lamentablement, mitjans tan catalans com són TV3 i l’Avui han caigut en aquest pou sense fons. Van començar prenent partit (o tripartit, caldria dir), i com a conseqüència, a gravitar cap a les tesis del PSC-PSOE, que ha de demostrar que aquí no passa res, i que els catalans no som diferents. Per tant, han permès les actituds de certs comunicadors, que a títol més o menys personal han censurat, manipulat, i fins i tot mentit en la divulgació de notícies o fets de caire rellevant pel país. I tot això amb la connivència dels directius d’aquests mitjans, que si bé no animaven aquestes mostres de massoquisme nacional, miraven cap a una altra banda, i després aprofitaven aquesta servitud mediàtica per reclamar subvencions. Més calers, això és la guerra!, que diria en Groucho Marx, si s’hi hagués trobat.

I quan “la pela és la pela” i el “todo por la pasta” s’ajunten, es creen monstres. Sóc dels que, quan va vendre’s l’Avui i el van comprar els senyors del Punt, vaig pensar que seria un bon canvi, si el tornaven a orientar en la bona direcció, és a dir, com a diari de vocació marcadament nacional (nacional de Catalunya, és clar), i amb ambició informativa d’abast global. Però sembla que em vaig equivocar. Ara mateix, i llevat d’alguns col·laboradors d’excepció, s’ha convertit en un diari gasiu, que mira només pel caler provincià, i no per fer un servei informatiu de qualitat que arribi a tothom.

No mentiré si dic que el programa de TV que més m’agrada veure (amb força diferència) és el Telemonegal de BTV i la xarxa de televisions locals. Fet amb modèstia, el programa del senyor Monegal incideix sobre aquests medis informatius, i hi ha dues màximes que repeteix constantment: La Televisió és un servei públic (i, per extensio, els medis de comunicació, podriem afegir), i que, a l’hora de mossegar, cal començar pels de dalt.

On hi ha la tara, doncs, en l’actual gestió dels medis informatius del país? La setmana passada, la senyora Mònica Terribas va entrevistar en Montilla, i cadascún va treure les conclusions que millor li anaven. Mentre uns van veure el president “immens”, d’altres només en van veure la grisor i poca definició. El senyor Montilla (que potser és presidente autonómico, però no és el president del meu país) va escaquejar-se vilment de les preguntes que podien fer-li mal, i va anar amb un discurset més o menys preparat. Recordava a allò de les pel·lícules, que quan capturen uns militars, els presoners en ésser interrogats diuen allò de “només em treureu el meu nom, la graduació, i el número de sèrie!”. Malaguanyada entrevista, si no va deixar el president en evidència davant de tothom.

I aquesta setmana, dues tasses: La senyora Terribas entrevistava l’enfant terrible de la política estatal, el (li direm senyor, de moment) Rodríguez Zapatero. Hi vaig trobar a faltar preguntes com: “Senyor Zapatero, perquè menteix més que parla?”, “No n’hi ha prou, d’enredar vilment els catalans? Perquè ens enganya contínuament?”, “Es pensa que els catalans sóm retardats?” o bé l’espectacular “Com s’ho fa, perquè la gent s’acabi creient les seves mentides? Hipnosi col·lectiva? Posa drogues al subministrament d’aigua?”. Una llàstima, encara que només hagués estat per veure-li la cara al “presidente”. Clar que després potser l’haurien “dimitit”, igual que van fer amb en Mikimoto quan va dir allò de la infanta Helena en directe (que tothom pensa i probablement sigui veritat, d’altra banda). En el cas del senyor Zapatero, passa com deia el meu avi Albert, que de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

I amb tot aquest caos informatiu, en què els mitjans habituals obliden el rigor informatiu i es dediquen a expressar el que pensa el propietari de la cadena o diari, o bé el que diu el partit que governa, ha arribat un punt en què em limito a informar-me gairebé exclusivament a través dels articles publicats a la xarxa, ja siguin diaris o blogs, dels que sé que donen informació rigorosa, o que simplement són les opinions de gent que diu la seva, no el que li diuen que ha de dir. Ho trobo mentalment higiènic i, com a mínim, t’acabes fent a la idea del que pensen els ciutadans normals i corrents.

I després, capítol a banda per la premsa estrangera: com a part no directament implicada en la política interna ej-pañola, sembla que haurien de ser més imparcials respecte els nostres afers interns, oi? Doncs no és així en tots els casos. A la pràctica, els diaris foranis projecten les seves pròpies tendències partidistes sobre els afers d’aquí. Vegi’s la polèmica d’Air Berlin, o les actituds ben diferents dels francesos o els anglesos quan es parla de la independència de Catalunya. Els anglesos, molt més civilitzats, també de tradició colonial com ej-paña, acceptaran el que surti de les urnes. Els francesos, ferotgement centralistes, s’oposaran a qualsevol canvi, per la por que si Catalunya esdevé independent, els reclami el Rosselló i la Cerdanya (que vindria a ser la reducció, a tots els efectes, de la grandeur de la seva pàtria). I tal pensen, tal diuen a la premsa. I a vendre diaris a costa de la polèmica. I si amb la veritat no n’hi ha prou, es fa citzània. Potser els podriem oferir una altra sortida: a canvi que ens tornin la Catalunya Nord, els regalem la resta de l’estat espanyol. I a preu de saldo, escolti.

Com n’informarien, d’això, els diaris? “Los catalanes nos venden a Francia”?. Segur que als borbons els faria gràcia!

Actituds

Ben trobats altre cop!

La disquisició (o divagació) d'avui gira entorn actituds que no deixen de sorprendre'm. I en molts casos, el que més sorprèn, és la apàtica actitud de molts dels ciutadans, que senzillament, obvien la qüestió, o amb prou feines hi dediquen la frase "així va el país".

Número 1: La Justícia no sé si deu ser cega, o bé deu portar un "cec" a sobre que no sap ni quina paret toca. Què devia pensar el senyor jutge del cas Millet, quan determina que la Clara Millet ha de rebre una indemnització del Palau de la Música perquè no era al corrent dels fraus comesos pel seu pare? Vejam, qui no s'assabenta és perquè no vol, perquè ja li va bé fer-se el suec i continuar arrapat a la mamella que no para de rajar caler. Clar, a mi també m'agradaria casar-me al Palau. Perquè és una peça arquitectònica incomparable, però convertir el Palau en un BBC (Bodes, Bateigs, Comunions) desvirtua tot allò que la institució representa, per molt maco que sigui el convit i l'entorn. I el senyor Millet desviava fons per pagar la setmanada a les seves filles (una de les quals ja cobrava directament del Palau). Indemnització? Potser sí, per complir amb la legalitat, però el Jutge podria haver dictaminat que com que si se li ha de pagar és per culpa del Senyor Millet, que la pagués ell de la seva butxaca, a banda de tornar tots els calers que ha robat. I tot quedaria en família.

Número 2: L'afany de medalles perd els polítics. És l'única cosa que explica la vergonya de l'Horta de Sant Joan. Polítics donant versions contradictòries d'un fet gravíssim, que ha costat la vida a diversos bombers, i es mira de justificar el fet atacant el cos de bombers, dient que van actuar sense autorització, descoordinats, etc. Quan el cert és que la falta de mitjans, i el manteniment nefast dels equips d'extinció són una falta clara de recursos, i això és un problema, la solució del qual és responsabilitat exclusiva dels mateixos polítics que pugnen per posar-se la medalla. És el mateix que quan en Saura es va posar a criminalitzar els Mossos d'Esquadra per espolsar-se les puces i fugir d'estudi. Buscant responsabilitats, cal començar sempre per dalt. I si algú la fa, l'hauria de pagar.

Número 3: La cultura de la poltrona. És la prova que l'estat espanyol és més a prop d'una república bananera que d'Europa. I a Catalunya hauríem d'emmirallar-nos en els països civilitzats d'Europa, com Alemanya, Suècia o Dinamarca, si no volem que ens titllin del mateix. En aqueixos països, quan un polític o càrrec públic la pífia, i parlo de pífies monumentals com això d'Horta de Sant Joan, o de quan és sota investigació judicial, com en "Jaime" Camps, per la dignitat que se'ls suposa, dimiteix. Aquí no, aquí el polític o funcionari s'aferra a la cadira, hi clava les urpes, com un gat que no vol que el separis del sofà on fa la becaina. I el més trist és que la gent d'aquí s'hi ha acostumat, ho assumeix i ho veu com una cosa normal. Doncs no és això, companys, no és això. Els càrrecs polítics, els funcionaris, són un servei públic. Són al servei del públic, i no a l'inrevés. Nosaltres no paguem impostos perquè ells continuïn agafats a la mamella, paguem impostos perquè ells treballin per nosaltres, per millorar-nos la vida a nosaltres. Potser que algú els hi ho expliqui.

Número 4: La cultura del funcionari. És conseqüència de la ja esmentada cultura de la poltrona. La màxima aspiració de molta gent, en aquests temps que corren, és esdevenir funcionari, tenir una plaça vitalícia amb un sou acceptable, pencar el mínim per cobrir expedient, i a vegades ni tan sols això, i jubilar-se en millors condicions que la resta de pencaires. Per això hi ha tants de drames quan es parla d'abaixar el sou als funcionaris. I això que a Catalunya només un 9% de la població activa són funcionaris, entre els ajuntaments, la Generalitat i el govern de Madrid. A d'altres comunitats, com Extremadura, més d'un 30% de la població activa són funcionaris. Com s'explica que les comunitats amb menys recursos i que reben més del que paguen, les rèmores de l'estat, tinguin aquest percentatge de funcionaris? Perquè han optat per la manera més senzilla de creació de feina: la contractació directa. I com que paguen uns altres, millor encara. A tall d'exemple, i sense que serveixi de precedent, parlaré d'un cas que tinc proper: la meva parella és estrangera, concretament de Taiwan. I gairebé cada cop que ha hagut d'anar a fer gestions oficials, s'ha queixat de la nefasta atenció que ens donen els funcionaris en aquest país. I què voleu que us digui, li he de donar la raó. I uns quants cops que hem parlat del tema, m'ha comentat com es fan les coses en aquell país (que recordem-ho, encara que els xinesos afirmen que Taiwan és part de Xina, disposen d'un parlament democràtic escollit a les urnes i de passaport propi, cosa que de moment naltros no tenim). Allà, es valora l'eficiència dels funcionaris, promocionant-los d'acord amb el rendiment, com si es tractés d'una empresa privada. Allà, els funcionaris estan obligats a identificar-se davant de la persona a qui atenen, i si un ciutadà posa una reclamació queixant-se de l'atenció rebuda, el funcionari implicat ha de mirar de solucionar el tema i presentar les seves excuses personalment a qui reclama. Com la nit i el dia. I aquí pràcticament cada cop que vas a fer una gestió surts amb la sensació que t'han perdonat la vida.

I si comenteu totes aquestes actituds, aquestes situacions, amb d'altra gent, obtindreu majoritàriament la resposta "així va el país", "què hi farem", o "això no ho canviaràs". Per això, quan el doctor Carretero parla de regenerar la política, ens fa agafar consciència que això cal canviar-ho, que no, que així no va, el país. Que aquest sistema de poltrones no funciona, que ens hem de civilitzar, que no hem de ser una república bananera. Que la gent ha de prendre consciència de la situació real. Que ja és hora que el país amb el parlament més antic d'Europa faci un exercici democràtic i es separi de les rèmores que li estan xuclant la sang.

Maragallades 2.0

Ben retratadet ha quedat aquesta setmana el conseller d'educació. Quan tothom començava a trobar a faltar les sortides de to de l'expresident (que admetem-ho, si bé eren totalment improductives, com a mínim distreien el personal i donaven material als guionistes del Polònia), resulta que al seu germà li agafa la vena i apa! en deixa anar una de l'alçada d'un campanar (i que tothom sap però ningú del PSC vol admetre).

Reitero: tothom ho sap. Com allò del 3% que va dir l'expresident en aquella memorable sessió al parlament. És un elefant intentant esmunyir-se discretament per una botiga de porcellana de Lladró. La destrossa que quedarà després del succés fara feredat. Exactament com ha passat aquesta setmana després que el president Montilla agafés el paper de gran caçador blanc i li fumés dos trets a l'elefant, és a dir, que li piqués la cresta al conseller Maragall, intimidés al conseller Castells (que personalment, crec que és de les poques persones més o menys assenyades que té el PSC avui en dia) i cridés a l'ordre al govern en general. Estratègia bàsica. Com allò del puny de ferro en guant de seda, però sense el guant de seda.

Ara bé, posats a deixar anar animalades de manera espontània, els podria agafar un rampell d'aquests i demanar públicament al president que es deixi de punyetes i declari la república catalana, a dins (o bé a fora, que ja no vindria d'aquí) de l'estat espanyol, com va fer en Macià en el seu dia. Aquesta maragallada sí, que la subscriuria. I pagaria per veure les cares d'en Monty i en ZP.

Clar i Català.

Setmaneta moguda, aquesta última, amb el sidral organitzat per la dimissió en bloc del doctor Carretero & cia, la subseqüent dimissió dels quatre que quedaven, i la posterior reincorporació del doctor a la directiva. Abans de dir res més, vull fer constar que si estic a Reagrupament és exclusivament per dos motius: el més important, evidentment, és que desitjo la independència del meu país, i el segon, però que tampoc no li va gaire darrere en importància, és que al capdavant del moviment hi ha el doctor Carretero.

Ell parlava clar quan des d'ERC censuraven les seves intervencions, per "molestes" o "poc adequades". Potser per això mai no vaig acabar militant a ERC, perquè veia que la cúpula feia massa subterfugis i maniobres per distreure el personal, mentre els dirigents feien el que els petava.

Si hi ha una cosa que m'agrada, en tots els àmbits de la vida, és parlar (i que em parlin) clar i català. Encara que a voltes pot resultar desagradable, m'estimo més la crua veritat que no pas una mentida pietosa, que a llarg termini m'ocasionarà el mateix dany que si hagués sabut la veritat de bon principi, però amb interessos, i l'afegit de sentir-me traït. Cas flagrant: els tripartits amb ERC. Abans que facilitar la formació del primer tripartit i aguantar 4 anys de maragallades, m'hauria estimat més votar a CiU, o fins i tot al partit caló, ja que ens hi posem.

Una de les columnes d'opinió que acostumo a llegir sens falta cada dia és la del senyor Salvador Sostres, que no acostuma a mossegar-se la llengua per ningú, i diu sempre la seva opinió tal com raja. És a dir, clar i català. Un dels seus mèrits indiscutibles és l'amor que sent pel país, a banda de la seva qualitat literària. I tot i que la seva llista de detractors és enorme, també ho és la de la gent que el llegeix cada dia, tant si hi està d'acord com si no. I una altra cosa de les que li valoro, és que quan fa de periodista, ho fa de manera justa, remetent-se als fets, i fent preguntes incòmodes quan entrevista algú.

Per això, quan vaig llegir la seva columna titulada "La Faldilla Nacional", que fa referència als fets que havien motivat la dimissió en bloc de dissabte, no vaig poder per menys que preocupar-me. I tot i que el mateix Sostres aclareix uns quants dels punts al seu article d'avui, "Convergents i Reagrupats", no puc per menys que preguntar-me si no té part de veritat, i tot i que el doctor Carretero continua tenint la meva confiança per liderar el projecte de Reagrupament (repeteixo, si no fos ell al capdavant, probablement ni tan sols estaria oficialment reagrupat), agrairia que es pronunciés oficialment sobre el que comenta el senyor Sostres.

Sense embuts, clar i català, com ha de ser.

De Cinemes i Nuclears

Salutacions un altre cop des de la trinxera,

Setmana mogudeta per un parell de temes d'interès nacional, com són la oferta d'oci en català, i la possibilitat que ens encolomin els detritus nuclears de tota la península. Alerta: la cosa porta i portarà cua.

D'una banda, tenim uns senyors, que d'ara endavant anomenarem individus per no atribuïr-los les acepcions positives de la paraula senyor, que pertanyen a l'associació de distribuïdors de cinema, i que són quatre gats ben avinguts que es reparteixen entre ells tota la distribució de pel·lícules de l'Estat. Aquests quatre gats són molt amics d'uns altres quatre, que són els propietaris de les sales de cinema, i que encara segreguen bilis de quan el govern els va dir que no podien negar l'entrada a la sala de manjar o begudes comprades fora del cinema. Llavors semblava que s'esdevindria l'apocalipsi i que tots els cinemes ens tancarien: no va ser així, i van aprofitar per pujar-nos el preu de les crispetes i la beguda comprats al cinema.

I ara tampoc no ho serà.

El fet és que aquests individus ara vaticinen que si ara hi va poca gent, al cinema, encara n'hi anirà menys quan es faci efectiu el doblatge del 50% de les pel·lícules al català. I jo em pregunto: se n'adonen, aquests senyors, que si la gent no va més al cinema és perquè el preu ha esdevingut gairebé prohibitiu? I aquesta opinió no és meva, està força consensuada entre les meves coneixences. Tot i consumir menys cinema que abans, he de reconèixer que si puc triar en veure una pel·lícula en català o en castellà, triaré la versió catalana, tot i que jo acostumo a veure-les subtitulades (per allò que les sessions matinals en V.O.S. són un euro més barates, dieu-me garrepa, però és una qüestió de principis).

Pel que fa a les nuclears... es critica a Rafael Vidal, l'alcalde d'Ascó, per proposar el seu poble com a ubicació del cementiri de residus nuclears (diguem-ne cementiri, diguem-ne abocador, diguem-ne planta de tractament, transferència i emmagatzematge). El que la gent que critica no veu (o no vol veure, o no reconeix que ho veu) és que, per un poble petit com Ascó, una instal·lació d'aquestes característiques és com si et toqués la loteria. Només les taxes ambientals que podrà aplicar l'ajuntament sobre l'abocador li donaran una nova vida a la caixa de l'Ajuntament d'Ascó.

Com a ciutadà català, i des del meu punt de vista de tècnic de qualitat, medi ambient i prevenció de riscos laborals que sóc, no em tranquilitza que s'instal·li un cementiri nuclear al principat. També sóc conscient que en un lloc així, igual que a les centrals, es controla absolutament tot el que hi passa, i que s'és inflexible amb les normes de seguretat... com a mínim a priori. Però també crec que, si fos un habitant del poble, i tingués a tothora la silueta sinistra de les torres de refrigeració al damunt, tant me faria que em poséssin un magatzem de residus al pati de casa... tenint dues centrals operatives (i que en ocasions, fan catúfols) a la cuina, si això ha de reportar beneficis immediats al poble.

D'opinions, tantes com persones. Però vigilem que no ens l'encolomin abans que no ens independitzem, que després a veure qui els torna els residus emmagatzemats "provisionalment".

Oriol Ferrerons.

De percepcions de la realitat i solucions reals.

Ben trobats,

Aquesta és la meva primera entrada en aquest bloc de Reagrupament de L'Hospitalet - El Prat de Llobregat. Quan va sorgir aquesta oportunitat, vaig veure una possibilitat de posar el meu granet de sorra en aquest projecte que té per meta immediata aconseguir la independència i una regeneració de la política.

Si heu llegit els escassos articles de diari que se li han dedicat a la nostra causa, se'ns acusa de tenir només un objectiu en ment, i diuen que RCat no podrà governar mai en condicions, perquè ens manca gent amb experiència, i un projecte realista. És a dir, generem titulars similars als que generaven els Ciudadanos (només un punt al projecte, falta d'experiència, no tocar de peus a terra...). I clar, això em dol.

Així que, des del meu punt de vista, el millor per a solucionar això és fer un debat, una tempesta d'idees, que dirien els americans, debatre punts delicats en la societat actual, que necessiten de solucions, i que ens trobaríem l'endemà de ser independents.

El tema més preocupant ara mateix per al ciutadà és la manca de recursos econòmics, que comporta tenir unes infraestructures nefastes, que no han avançat gaire des dels anys 70 i que estan a l'alçada de les repúbliques bananeres, com és el cas de rodalies Renfe, o carreteres secundàries no vinculades a cap gran metròpoli. Però el tema dels recursos quedaria automàticament solucionat en el moment en què ens declaréssim independents. A més, és un tema que sempre toca el Doctor Carretero en les seves intervencions, i que tothom té molt clar.

Aquests últims dies, ha sortit un tema que preocupa els ciutadans, o que, com a mínim, hauria de fer-ho. Parlo de la política d'empadronament que es volia implantar a Vic, capital d'Osona. L'acord a què van arribar l'equip de govern i la oposició a la Ciutat dels Sants ha estat com clavar-li una puntada de peu a un vesper. Ara tothom en parla, tothom opina, i la pitjor part se l'enduen els tres partits que governen el municipi. I potser el més dramàtic és que el que en treu rèdit és la Plataforma Per Catalunya, un partit d'ultradreta que defensa tesis xenòfobes.

Es pot culpar l'equip de govern de Vic per no voler empadronar els il·legals? Jo crec que no. Han tingut la valentia de buscar una solució, si bé la manera d'aplicar-la els ha perdut. Aquesta política, a tenor de les competències actuals, li pertoca al govern central de Madrid. Però què han de fer els alcaldes, ja no de Vic, sinó de tot l'Estat, quan aquest govern central es desentén del tema? I què han de fer, quan a més de desentendre's, critiquen l'equip de govern del municipi, titllant-los de xenòfobs i de políticament incorrectes? Potser que si els sap tant de greu marcar distàncies, enderroquin el mur que separa Ceuta i Melilla de la resta d'Àfrica, a veure com ho solucionen després.

És un fet que la immigració pot aixecar països, i mirin si no el cas d'Estats Units d'Amèrica, un país compost gairebé en la seva totalitat per immigrants de quatre dels cinc continents, i que ha sabut integrar-los en la societat. I no només això, molts d'ells defensen el seu nou país a capa i espasa, amb la convicció del convers. No és el cas, però, dels països europeus. Com a norma general, a Europa no agraden, els immigrants. No és estrany, si es pensa que en comparació amb la flamant Unió Europea, fins fa quatre dies com qui diu, ens estàvem matant els uns als altres per França, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Polònia, Itàlia... i també a l'Estat Espanyol. Aquí no ens calien ni tan sols països enemics, ja ens ho fèiem tots solets. Com als balcans. Quan no hi ha enemics a fora, ens els busquem a dins.

I el problema de la tradició democràtica a Espanya és que té un currículum farcit de desgavells, i ara ja no parlo de la trancisió cap aquí. A la segona república, quan els aldarulls miners a Astúries, què fa el govern central? Incapaços de solucionar les coses per la via diplomàtica, els envien un general acabadet de sortir del forn, amb la Legión, i van reprimir la revolta a punta de fusell. Igual que quan Companys va proclamar l'Estat Català, fusell i amenaces. El problema és que no hi ha hagut mai una classe política, en aquest estat, que sigui capaç de plantar cara i prendre decisions valentes políticament parlant.

Movilitzar la Brunete ho pot fer qualsevol carcamal (i mirin sinó el que va passar el 36), però per solucionar els problemes d'un país sense recórrer a la violència calen polítics de veritat, que abans que polítics siguin gent del poble, gent qualificada per a la feina que hagin de dur a terme. I a vegades ni amb estar qualificat n'hi ha prou (com a exemples clars, el senyor Solbes, a Madrid, o el senyor Castells, aquí a Catalunya, que no dubto que siguin grans professionals, però amb les mans lligades no es va enlloc).

En resum, un hipotètic govern de RCat (o un govern a qui doni suport RCat, si és que no assolim la majoria parlamentària) haurà d'afrontar problemes greus, com el de la immigració, i haurà de ser prou valent com per adoptar postures que aportin solucions a aquests temes. Quina serà, la postura oficial d'aquest hipotètic govern? M'agradaria saber-ho. Els penso votar igual, però m'agradaria que anessin sortint propostes serioses de govern davant els problemes que, de ben segur, es trobaran un cop estiguin a la Plaça Sant Jaume.

Fins la propera,

Oriol Ferrerons Manich.

SÍ A LA INDEPENDÈNCIA : Carta oberta d'en Manel Bargalló

Manel Bargalló 12 desembre

Davant d’una jornada històrica per la nació catalana com serà indubtablement el diumenge 13 de desembre de 2009, des de Reagrupament volem fer una crida a la participació massiva de tots els catalans que votin SI a la Independència en la consulta popular que es durà a terme a 166 municipis de Catalunya.

Malgrat aquesta consulta no sigui vinculant, representa la possibilitat fins ara negada al poble català de mostrat a tot el món la nostra voluntat d’autodeterminació. Però sobretot ha de representar la voluntat majoritària dels catalans a favor de tenir un Estat Català. Cal que en cada poble sigui envaït per l’esperit d’Arenys de Munt. Cal que els catalans encara dubtosos de què la independència serà una realitat aviat, ho tinguin clar. Cal que els espanyols i tot el món, sàpigen que els catalans volem ser independents. Per tot això Reagrupament crida a tothom que voti SI a la Independència

Aquesta consulta, conjuntament amb les que es faran posteriorment en la resta del territori català, és la millor mostra de què els catalans podrem dir prou a l’autonomisme uniformitzant que Espanya ens vol imposar. Però el poble català no només dirà prou, sinó que a més a més, voldrà veure realitzat la seva voluntat de crear l’Estat Català el més aviat possible. En una democràcia, la política és l’encarregada de canalitzar i fer realitat la voluntat dels ciutadans. La política catalana no pot continuar renunciant a fer-ho. En el proper Parlament de Catalunya ha d’haver la candidatura que faci realitat aquesta voluntat del poble català.

Reagrupament Independentista, crida a tothom que participi a les consultes, a votar Si a la Independència i que després treballem tots junts de valent per fer-ho realitat.

Visca Catalunya Lliure!!
Divendres 11 de desembre de 2009

BREU  ARGUMENTARI  DE REAGRUPAMENT  INDEPENDENTISTA

Què defensa Reagrupament?

• La independència de Catalunya
  
  
  
  
• La regeneració de la política
  
  
  
  

Independència

• Catalunya és una Nació: tenim dret a ser lliures i a tenir un Estat propi
  
  
  
  
  
  
• Que l'estat espanyol sigui federal, confederal o el que sigui depèn de la voluntat dels espanyols, que no permetran cap avenç significatiu en l'autogovern (com demostren amb l'Estatut). En canvi, ser independents només depèn dels catalans
  
  
  
  
  
  
• L'Estat propi permetrà aconseguir de cop tot allò que volem i que és impossible obtenir d'una altra manera, com ser membres de ple dret a l'ONU, la UNESCO o als Consells de Ministres de la Unió Europea, disposar d'autèntiques ambaixades, que el català sigui oficial als jutjats, a Brussel·les i a Estrasburg, tenir seleccions esportives, recaptar i gestionar tots els nostres impostos, gestionar la immigració i tot allò que tenen tots els estats normals :
  
  
  
  • Catalunya serà un Estat membre de la UE, amb els mateixos drets i deures que la resta .
    
    
    
    
    
    
  
  
  
• Els beneficis de la independència són molt més grans que els possibles costos que hi pugui haver a curt termini. L'estat espanyol ens pren el 10% del PIB cada any, més de 21.000 milions l'any. I això vol dir:
  
  
  
  
  
  

• 3.000€ per català i any, l'equivalent a un pla Obama cada any (és a dir, tot el que Obama està dedicant per ciutadà americà per a reactivar l'economia aquest any, els catalans ho paguem cada any)
  
  
  
  
  
  
• Uns 60 milions d'euros al dia
  
  
  
  
  
  
• Aquests diners podrien comportar menys impostos, major despesa social o les dues coses. En tot cas, el que els catalans decidim .
  
  
  
  

Com s'aconsegueix la independència?

• Proclamant-la des del Parlament per una majoria absoluta de Diputats (declaració unilateral d'independència)
  
  
  
  
  
  
• No cal fer un referèndum previ, perquè l'estat espanyol no ho permetrà mai, i perquè el referèndum són les pròpies eleccions al Parlament
  
  
  
  

Regeneració de la política

• Cal assegurar transparència, ètica, austeritat i bona gestió per part dels representants públics
  
  
  
  
  
  
• Això s assegura amb:
  
  
  

• Llistes obertes, així tothom pot saber a qui vota i per tant demanar-li comptes si no fa bé la seva feina
  
  
  
  
  
  
• Limitació de mandats (en la política s'està de pas ) , professionals que temporalment es dediquen a la política, no polítics professionals
  
  
  
  
  
  
• Establiment dels sous en funció del que l'individu ha sigut capaç d'obtenir en la vida civil (p.e. sous en funció dels rendiments del treball declarats en els darrers anys; així ningú es pot enriquir ni perdre diners amb la dedicació a la política)
  
  
  
  
  
  
• Publicitat dels sous dels representants públics i limitació de les dietes
  
  
  
  
  
  
• Prohibició d'acumulació de càrrecs; règim estricte d'incompatibilitats
  
  
  
  
  
  
• Transparència a la despesa pública
  
  
  
  
  
  
• Els més preparats per a cada responsabilitat, defugint l'amiguisme, el nepotisme o qualsevol de les seves variants
  
  
  
  

Conclusions:

• La independència és possible i necessària, i només depèn de la voluntat dels catalans
  
  
  
  
  
  
• El procés de independència ha d'anar lligat a una regeneració de la política: ens hem de sentir orgullosos dels nostres representants públics, han de ser a l'alçada i hem de poder confiar en ells
  
  
  
  
  
  
• Si vols la independència i la regeneració de la política no cal cap referèndum: només cal que donis suport a Reagrupament
  
  
  
  
  
  
• Si volem, podem: només depèn de nosaltres
  
  
  
  
  

Possibles preguntes:

Què és exactament Reagrupament?

• Reagrupament és una entitat cívica que promou una candidatura transversal i unitària a les eleccions al Parlament
  
  
  
• El projecte pot acabar constituint-se en partit, coalició electoral o agrupació d'electors, en funció del que sigui més pràctic. En tot cas, sigui quina sigui l'estructura jurídica Reagrupament és; per sobre de tot, un moviment de patriotes que volen la independència i la regeneració de la política
  
  
  

Catalunya o Països Catalans?

• L'àmbit d'actuació són els Països Catalans, amb diferents posicions de partida en cada territori però amb voluntat de confluència i d'aconseguir la independència de tota la nació
  
  
  
  

Cal fer referèndum per aconseguir la independència?

• No cal fer un referèndum perquè l'estat espanyol no ho permetrà mai i perquè el referèndum són les pròpies eleccions al Parlament
  
  
  
  
  
  
• No es descarta fer un referèndum, si cal i és possible, però en tot cas l'únic camí possible actualment és la declaració unilateral per part del Parlament
  
  
  

No serà molt costós?

• Els beneficis de la independència són molt més grans que els possibles costos que hi hagi a curt termini: l'estat espanyol ens pren el 10% del PIB cada any (cada any!), 21.000 milions a l'any, 3.000 € per català i any (un pla Obama a l'any!)
  
  
  
  

Deixaré de cobrar la pensió?

• No, al contrari, podrà pujar. Catalunya té un dèficit de la Seguretat social amb l'estat espanyol de més de 3.600 milions. Això vol dir que les pensions podrien pujar, o es podrien mantenir però es crearia un fons de reserva per garantir el futur de les pensions catalanes
  
  
  

No és millor reformar Espanya, i ser una autonomia amb molt autogovern?

• No, reformar Espanya és impossible, com demostren amb l'Estatut, que el van retallar ( “cepillar” ) a les corts espanyoles, l'estan incomplint i el Tribunal Constitucional el retallarà encara més: Espanya és com és, s'accepta o es marxa, però no es canvia
  
  
  
  
  
  
• Per reformar Espanya cal arribar a un pacte amb Espanya; i Espanya no vol, i per ser independents, els catalans només ho hem de voler
  
  
  

No és millor dedicar esforços en alguna de les plataformes?

• Qualsevol projecte polític ha de tenir traducció en el Parlament, que és qui ha de declarar la independència
  
  
  
  
  
  
• Els partits actuals no trencaran el status quo, com ho han demostrat no acceptant a tràmit la Iniciativa Legislativa Popular ( ILP) per permetre un referèndum sobre la autodeterminació de Catalunya (tots els partits, CiU, PSC-PSOE, ERC, IC-V i PP, van votar en contra)
  
  
  

De dretes o d'esquerres?

• El pacte del PP i el PSOE al País Basc és de dretes o d'esquerres? Per les coses importants, a tots els països els partits es posen d'acord per sobre de qüestions de dretes i d'esquerres
  
  
  
  
  
  
• Sense recursos econòmics ni competències no es poden fer polítiques ni de dretes ni d'esquerres
  
  
  
  
  
  
• El dia que siguem independents cadascú ja decidirà si és de dretes o d'esquerres (o que no és ni de dretes ni d'esquerres); ara és poc més que un exercici teòric
  
  
  
  

Com pots ajudar?

• Apunta't a Reagrupament! Si no pots fer res més, almenys pagaràs una quota que servirà per tirar endavant el projecte
  
  
  
  
  
  
• Explica el projecte a tothom que coneguis
  
  
  
  
  
  
• Anima a tothom a apuntar-se a Reagrupament (o, com a mínim, aconsegueix les seves dades de contacte per poder-lo mantenir informat)
  
  
  
  
  
  
• Digues a Reagrupament com vols ajudar
  
  
  
  
  
  
• Organitza trobades amb persones independentistes del teu entorn per explicar-los el projecte. Si vols, algú de Reagrupament vindrà per ajudar-te a explicar el projecte
  
  
  
  

Més informació:

- www.reagrupament.cat

- info@reagrupament.cat