Em disposo a fer uns quants paralel·lismes entre aquell programa, de la factoria del també entranyable (i mític) Chicho Ibáñez Serrador (també artífex, recordem-ho, d'aquell "historias para no dormir", del que també se'n podrien treure alguns paral·lelismes amb la situació actual).
Recordem ara aquell "Un, dos, tres", que durant tant i tant de temps va ser l'únic programa emès els divendres al vespre (i, per tant, líder d'audiència). Els concursants (llegeixi's: polítics autonòmics) anaven a Torrespaña (és a dir, Madrid) a pidolar que els deixéssin participar. Els organitzadors, benèvols ells, els posaven a la roda del programa, i avall que fa baixada.
Abans d'entrar al que seria la part on es podien endur premi, els organitzadors del programa feien competir entre ells en unes proves d'allò més riguroses: primer, uns qüestionaris, que anaven premiats en pessetes, però que pel que ens donen avui en dia amb el finançament, tampoc no anaven gaire desencaminats: "Por veinticinco pesetas: quién es el político con más talante del mundo y que se ha cargado de un plumazo el estado del bienestar y la economía más saneada del continente?". Ja només amb aquestes preguntes, alguns equips autonòmics (vull dir, de concursants) ja quedaven desqualificats. Tot de la forma més políticament correcte, excepte pels exabruptes del Tribunal format per les germanes Hurtado, sinistres personatges que vestien de negre i que anaven cridant allò del "campana y se acabó!" (algú del TC ho devia cridar ahir, ni que fos per fer la conyeta fàcil, el que no sé és si devien fer sonar el gong o no).
Aquí els grups de concursants quedaven reduïts a només un parell. I en aquest moment del programa, ens presentaven a l'equip de Supersufridores (els polítics de segona fila, els que no mamen càmera, els idealistes que no tenen perquè combregar amb les ambicions dels que juguen a la política per aconseguir poltrona), i als "Sufridores en casa" (ara sí, aquests som tots nosaltres, el poble que s'ho mira amb desesperació i enuig i que des de casa no pot fer sinó cagar-se en la mare que els va fer a tots plegats... com a mínim de moment).
Després de presentar aquests Supersufridores, agafaven els polítics autonòmics (ai, concursants, vull dir) i els feien passar per tot un plegat de penúries que anomenaven "prova", i que estaven dirigits a carregar-se un dels dos equips que hi participaven, perquè n'arribés només un: habitualment, els dos equips havien de competir fent el mateix, però a voltes, l'execució del requerit era diferent segons els concursants: com a exemple, posem per cas, un dels equips presentava un text consensuat al parlament però afegint-hi canvis propis, i l'altre equip intentava passar a la fase final pactant de sotamà amb el Chicho Ibáñez Serrador... (quedi clar que això és només un exemple i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, eh?).
El cas és que al final, un dels dos equips passava a la fase final de negociació... vull dir, del concurs, que de fet era una negociació un pèl injusta (o a mi m'ho semblava, de fet). M'explico: Els concursants arribaven a la fase final amb els diners recollits a les preguntes, i el premi d'haver passat la prova eliminatòria, que podia variar segons programa. Llavors s'encetava la fase final i més llarga: intercalat amb numerets de música, dansa, humor, o màgia, la presentadora (quan ho veia jo, la Mayra Gómez Kemp, tot i que també va haver-hi una temporada amb el Jordi Estadella, en aquella època en què n'era espectador assidu) agafava un sobret, habitualment extret de l'atrezzo dels que havien fet el número o que hi estava relacionat), i llegia unes frases inconcluses, que rematava amb la lapidària: "Y hasta aquí puedo leer."
En aquell moment, a casa sabíem que era el tot o el res, que molts cops, aquella frase podia amagar la sort, la fortuna i un "apartamento en Benidorm", o bé un final injust en què ho perdien tot. A vegades, però, quan els concursants estaven ben decidits, l'astut presentador o presentadora llegia un trosset més de la frase, que tornava a deixar penjada a la meitat (amb el conseqüent esglai dels concursants i dels Supersufridores), i els oferia un bescanvi: tot el que havien guanyat (o perdut, que encara no ho sabien del tot segur: el joc era pur risc i adrenalina) a canvi d'un misteriós premi, que substituïa tot el que s'havia guanyat fins al moment. El públic de vegades estava dividit, uns deien que els concursants canviéssin el premi, d'altres deien que no. A casa, habitualment erem més partidaris del peix al cove, però teníem assumit que qui no s'arrisca no pisca, i que per tant, calia jugar-se-la si es pretenia anar a alguna banda i sortir amb quartos a la butxaca.
De tota manera, però, cal elogiar els psicòlegs del programa, que devien traçar uns acurats perfils dels concursants, i devien saber qui s'arriscaria i qui no, amb quines frases seduïr-los perquè es fiquessin de peus a la galleda: "Apoyaré el estatuto aprobado por el Parlamento de Cataluña... y hasta aquí puedo leer".
Habitualment, de les dues eleccions possibles, els presentaven primer la que no havien triat: "aquí tenim un estatut de 1979, vell i atrotinat... si us haguéssiu plantat, estaríeu casats amb ell de per vida!". Els jugadors, decidits, s'arriscaven: "no, no, volem l'estatut promès, el que ens has dit que recolzaries!". El presentador burxava: "Apoyaré el estatuto aprobado por el Parlamento de Cataluña... sin embargo, hay un recurso presentado en el Tribunal Constitucional de las Españas indivisibles... y hasta aquí puedo leer. Estáis seguros que no preferís el apartamento en Benidorm?". Però els concursants ho tenien clar: "No volem apartaments ni xalets, volem un estatut com Déu mana!". El presentador (o presentadora), llavors, respirava fons, i tornava a llegir la frase de manera pausada, allargant la conclusió tant com for possible, i en aquest període aprofitaven per colar-hi una o dues falques publicitàries. Després, hi tornava: "Apoyaré el estatuto aprobado por el Parlamento de Cataluña... sin embargo, hay un recurso presentado en el Tribunal Constitucional de las Españas indivisibles... que como son indivisibles, no pueden ser divididas, ni de hecho ni de pensamiento! Y de pensamiento peca este estatuto, y como es pecado mortal, al infierno con él y tiro porque me toca! Oooooooooh, qué lástima!", i "OOOOOooooooh" feia el públic.
Llavors els polítics (és a dir, els concursants) es lamentaven, des de casa ens ho miràvem incrèduls, i dèiem: "és injust que els facin totes aquestes barrabassades i els facin patir tant si després al final els deixen marxar sense un duro!". Però el resultat és que aquella parella de concursants la tenien negra. La setmana següent vindria una altra parella, d'un altre punt d'Espanya, i aquells sí, que s'endurien calers. Tot el que no els havia tocat als d'aquesta setmana, i potser una mica més i tot. El destí no entenia de justícia, i jo de petitet estava convençut que els misteriosos "notarios" que controlaven que tot allò tingués un mínim de fair play, se'ls havien inventat, o que eren actors disfressats.
El cas és que després d'incontables edicions de l'Un, dos, Tres, que em desmuntaven els esquemes i em feien pensar que no hi ha justícia en aquest món (perquè uns s'enduien tant i uns altres tan poc, si potser els que no s'enduien res havien suat i patit més que els que havien arreplegat tot el que hi havia al programa?), vaig decidir solucionar-ho: vaig deixar de mirar-me l'Un, dos, tres, i em vaig passar a la lectura.
Potser que ens ho plantejem. I diria el presentador: "L'estat espanyol ja us ha donat tot el que us havia de donar, de bo i de dolent, i ara ja només tenen existències de bilis... i fins aquí puc llegir."
I contestaràn, els concursants que juguin per guanyar: "Un, dos, tres? Butifarra de pagès!"
