| Resposta del Servei d'Atenció a l'Audiència: |
| Benvolgut Oriol. Televisió de Catalunya no menyspresa ningú però en un context en què hi ha molta informació és evident que destaquem els partits i grups més majoritris que hi participen. Procurem sempre ser imparcials i no tenim ordres de tapar ningú ni ho volem fer. Salutacions. Televisió de Catalunya Atenció a l'Audiència www.5430.cat |
Bé, ells veuran què fan, però si "destacar" els partits majoritaris vol dir obviar totes les altres alternatives, llavors sí, que la seva descripció la trobo d'allò més acurada. En fi, passem al tema d'avui.
Com a veí de l'Hospitalet que sóc (i m'hi he criat durant la major part de la meva vida), M'ha sorprès agradablement trobar mostres de suport als moviments per la independència en aquesta ciutat. Si he de ser sincer, creia que no ho veuria mai, i menys en sectors de població descendents d'immigrants espanyols. Me n'alegro molt, tant si és per motius ideològics, com per motius econòmics, com si és per dur la contrària al govern rabiosament centralista de Madrid, o per qualsevol combinació dels motius esmentats.
Ara bé, també em trobo desconfiança per part d'altres persones. Em trobo gent que diu sentir-se espanyol i gent que diu que se sent català i espanyol (que habitualment no acostuma a expressar-se en català ni que el matin, excepte alguna molt digna excepció, que respecto perfectament).
Si es mira amb una mica d'objectivitat, es veurà que la gent a favor de la independència ho està per motius essencialment econòmics i pràctics, que en molts dels casos van lligats a un component ideològic (de fet no he conegut encara a cap independentista que ho sigui per un motiu únicament ideològic, i que en canvi trobi bé que cada anyens robin els quartos i la dignitat). De la mateixa manera, la gent a favor de seguir units a espanya empra motius purament ideològics (o bé el ja clàssic derecho de conquista del 1714) per justificar que tot segueixi com fins ara.
Així, els unionistes diuen sentir-se espanyols (o tan catalans com espanyols), i no volen veure's en una situació en que, de cop, es veurien a l'estranger, amb totes les seves pertinences en un altre país. Un país on, a més, seria llengua oficial el català i no el castellà (com si de cop i volta, tothom parlés en català d'un dia per un altre... vagin a Andorra i ja ho veuràn, el que s'hi parla... pràcticament tots els llenguatges de la península ibèrica).
Molta de la gent d'aquí declaradament unionista, immigrants vinguts als anys 50 i 60, continua tenint propietats a fora del principat, als seus indrets d'origen, i suposo que algunes de les grans preocupacions deuen girar al voltant de què passarà amb aquestes propietats en cas que ens independitzem. Les nacionalitzarà l'estat espanyol, els les pendran? No sóc economista ni tampoc advocat, però suposant que Espanya segueixi a dins de la UE, i Catalunya es faci estat membre de la UE, no hi ha d'haver cap mena de problema. Els habitants de la UE poden treballar i tenir propietats per tot el seu territori, sense cap tipus d'inconvenient. O no hi ha milers d'anglesos i alemanys que tenen propietats per tot el territori espanyol i català? Per aquesta banda, cap mena de problema.
Donant voltes al tema de com convèncer els unionistes, però, vaig arribar a una reflexió que em sembla interessant compartir amb els (pocs, no ens enganyem) que llegiu aquest blog: quins aventatges suposaria per Espanya el fet que Catalunya s'independitzés?
L'inconvenient ens el sabem tothom, i és molt evident: amb la sortida de Catalunya de l'estat espanyol, aquest perdria la seva principal font de riquesa. Hi ha qui diu que la comunitat de Madrid ingressa més diners que Catalunya cada any, que si és així serà per allò de l'efecte capital, però recordem que també reben molt més a canvi, i per tant no tenen tan de dèficit. El cas és que es trobaria que, deixant de banda Madrid, les altres dues comunitats autònomes amb més riquesa, el País Basc i Navarra, tenen concert econòmic, i per tant no poden tocar els seus calers. La catàstrofe econòmica seria brutal i inevitable. Si els sembla que ara estem en crisi, que s'esperin a veure què passaria.
Ara bé, estic convençut que la independència de Catalunya tindria aventatges a llarg termini per a l'estat espanyol. M'explico, començant per fer un petit anàlisi ràpid de la situació actual:
L'estat espanyol és un estat aferrissadament centralista, amb una de les burocràcies més inoperants i mastodòntiques de tota la Unió Europea, herència del franquisme, que prioritza el benestar (la comoditat) del funcionariat abans que el seu rendiment, i que en cap cas té en compte els mèrits acumulats, i que per tant, no premia l'eficàcia, sinó el coneixement del sistema, el saber-se tots els trucs per quedar bé amb tothom i així, pujar de categoria amb l'antiguitat. És evident que cal reformar-lo.
La justícia espanyola és tan flexible i dúctil com un bloc de formigó armat (i com que estic vinculat professionalment al sector de la construcció, permeteu-me que us asseguri que, tot i que és més flexible que la pedra, el formigó no n'és precisament un bon exemple). Totes les sentències del TC i tots els casos i investigacions que s'han malbaratat a causa de defectes d'instrucció al més alt nivell (el jutge Garzón n'era un especialista, igual que de xumar càmera).
La constitució és immòbil i immutable, com un monòlit que fa de lastre a qualsevol desenvolupament, que impedeix qualsevol canvi. Tota iniciativa que pretengui millorar o canviar el país s'estavella contra la constitució.
Molts altres governs autonòmics estan acostumats, com dirien a Castella, a la sopa boba, a la picaresca, al "yo quiero lo mismo que Cataluña", però sense reconèixer que aquests quartos que els caldran per rebre el mateix que Catalunya, acabaran sortint en última instància, de les butxaques de Catalunya. Aquests governs autonòmics, que presumeixen de sanitat, d'ensenyament, d'autovies gratuïtes, de xarxa de TGV, no pensen d'on surten els quartos.
En aquest aspecte, són com fills adolescents que viuen a cals pares, i que tenen una tarja de crèdit que paguen els seus progrenitors. Van tirant de veta, i quan veuen que se'ls acaba el saldo, i que el seu germà gran (que treballa i que es guanya les garrofes) encara té una mica més de diners per acabar el mes, reclama al pare que li'n doni més. Però el pare que, ai las! està acabant de pagar la hipoteca, el cotxe, i l'apartament a benidorm, per donar-li al fill adolescent, li pren els diners al fill gran, el que treballa, perquè ell no s'ha sabut administrar. I així, el fill gran, l'adult, que estalviava per pagar-se algun capritx, es veu de cop sense cap duro, perquè el pare li ha trencat la guardiola, li ha donat una part al germà petit que no fa res, i a més, s'ha gastat el que restava en vi. Evidentment, el següent pas del fill gran és clar: emancipar-se, pagar-se ell mateix el lloguer, sabent que encara que vagi just per arribar a final de mes, quan hi arribi, encara li sobraràn uns calerons, i que podrà estalviar per fer altres projectes de futur, encara que siguin a llarg termini.
I ara anem a on volia anar a parar: en aquesta família, amb les seves normes gravades en pedra, amb un pare autoritari i uns fills adolescents capritxosos, què creieu que passarà, quan el fill gran, el treballador, se'n vagi de casa? De cop, el pare ja no podrà gastar tants diners en vi i capricis, els altres fills no podran anar a la discoteca cada cap de setmana, i si volen fer festes amb els seus amics, hauran de buscar el sistema de pagar-les, perquè el crèdit a casa s'haurà acabat. Una de les primeres coses que haurà de fer el pare serà tallar les targes de crèdit als fills, evidentment. Després, haurà de seure amb tota la família, explicar la situació, i espavilar a tots els fills perquè facin com el gran i es posin a pencar i a guanyar-se les garrofes. Els fills es queixaran, els semblarà injust, faran rebequeries. Però al final, el fill més agosarat dels que quedin començarà a treballar. Però serà amb unes altres condicions, perquè voldrà assegurar-se que si treballa no li prenen els diners, com li feien al seu germà gran. I de cop, resultarà que la família haurà de tornar a seure a parlar, i començar a canviar aquell modus operandi que havien tingut fins feia poc.
I acabant aquí l'analogia, crec que queda clar on volia anar a parar: tot aquest sistema, aquest muntatge, aquestes normes monolítiques, granítiques, tot això s'haurà acabat en el moment en què Catalunya s'independitzi. Un país que encara té mentalitat de fa tres segles (o més), es veurà obligat a convertir-se en un país modern, en un país civilitzat. En dependrà la seva supervivència. I la gent, al final, ho agrairà, perquè viure en un país civilitzat, en un país del primer món, és una cosa magnífica. I potser llavors, els altres països europeus no els tractaràn de porcs (PIGS= Portugal, Itàlia, Grècia, eSpanya).
