Ben tornats,
Recordareu aquell president de govern del veí del costat que va anar, tot orgullós, presumint de modernitat i de comptes sanejats, i que després es va clavar la gran patacada. Doncs bé, ho era, realment, de modern, aquell país?
Un país on molts aturats culpen els immigrants de l'atur existent, on gran part de l'economia depenia d'un sector, el de la construcció, en què la gent no s'ha preocupat de formar-se, i quan aquest sector ha fet figa, els treballadors s'han trobat competint en igualtat de condicions amb gent sense qualificació arribada d'altres indrets.
La culpa d'això de qui seria, doncs? La podríem atribuïr a molts empresaris, que no permeten formar-se als operaris, no fos cas que trobéssin una feina més ben pagada i toquéssin el dos (n'he vist casos). També es podria atribuïr al pragmatisme o deixadesa dels treballadors, que s'estimen més guanyar-se les garrofes fent jornades draconianes que arriscar-se a aprendre un nou ofici, que podria (o no) servir-los d'alguna cosa. En cap cas és culpa dels nouvinguts, que tant si vénen qualificats com si no, han d'acollir-se a una feina que els doni prou diners com per viure (o malviure). Com que vénen sense res, tampoc no han de renunciar a res, i poden acceptar treballar per sous més baixos que els autòctons, empantanats com estan mirant de pagar hipoteca, cotxe, televisió per satèŀlit i apartament a Torredembarra, no poden acceptar. Sous que, en molts casos, són inferiors al que cobrarien en cas d'agafar l'atur. Algú s'estranya, doncs, que molta gent opti per exhaurir la prestació?
I és que en el fons, tot és un problema de la manera de pensar. Com que les condicions de vida ja són prou precàries en condicions normals, la gent no arrisca, no és emprenedora, mira de trobar una estabilitat, encara que sigui dolenta. Un exemple clar de dinamisme econòmic són els Estats Units d'Amèrica. Molta gent hi va anar, perseguint el "somni americà", creient que encara que hi anessin sense res, podrien arribar a triomfar. El resultat fou que emprenedors de tot el món hi van anar a mirar de millorar el seu estatus econòmic (i millorant, de retruc, el del seu país d'acollida). Aquest model és similar al que veiem per exemple a Barcelona, de la mà de molts comerciants xinesos. Vénen, munten un petit negoci familiar, i quan el tenen amortitzat, en munten un altre, i després un altre. Molts Pakistanesos tenen una mentalitat similar. Com és possible, doncs, que els catalans haguem perdut aquest esperit emprenedor? La corona d'Aragó va arribar a ser una potència mercantil, i la majoria d'empreses exportadores de l'estat són ubicades al principat.
El govern ha de poder apeŀlar a aquest esperit emprenedor, i posar tots els mitjans perquè la gent es formi, arrenqui nous negocis competitius, i això ens tregui de la crisi que arrosseguem. També haurà de posar mesures perquè no ens tornem a trobar en un cas semblant. Ha de fer canviar l'esperit de la gent, crear aquest orgull de ser català, fer que dir "sóc català" equivalgui a dir "sóc ciutadà d'un dels motors econòmics d'Europa".
El govern, en definitiva, té la responsabilitat de posar tot el que calgui per convertir-nos en un país modern.
Oriol Ferrerons Manich.
- Escrit des del meu iPhone.
