Ben trobats altre vegada,
Caldrà que em perdoneu per aquest llarg parèntesi d’unes setmanes, però d’altres deures més urgents m’han allunyat de la literatura, tot i que no de la flama patriòtica que ens eleva, com si d’un globus aerostàtic es tractés, per sobre de l’abast de les fletxes enverinades que ens disparen des de la caverna.
I més o menys aquest serà el tema d’avui. Tota la oferta informativa (ara en diuen “mediàtica”) de què disposem es pot classificar segons el medi per on arriba al consumidor: premsa escrita, informatius radiofònics, i informatius televisius. Hi ha gent que distingeix també entre la premsa escrita i les notícies a la xarxa, al·legant que el medi material és completament diferent (jo diria que és un pupurri de mitjans, text, fotografia, vídeo i clips d’àudio). Fixant-se en els informatius dels diferents mitjans de comunicació, podríem classificar-los segons uns altres barems:
El primer grup són els monstres de la comunicació, generalment premsa escrita o informatius televisats, que fan informatius dirigits a orientar la opinió pública en una direcció concreta (pro-govern o pro-oposició), però sempre, sempre, des de l’òptica centralista i ej-pañola (encara que, a voltes, sembli que volen dissimular una mica). En TV, això ho trobarem a TVE, Tele 5, Antena 3, Cuatro, La Sexta, i (en el cas més flagrant) Intereconomía. En Premsa escrita, pràcticament tots els diaris d’àmbit estatal, alguns dels quals són de producció autòctona, com El País, El Mundo, ABC, La Razón, El Periódico, La Vanguardia… Alguns d’aquests tenen una tendència marcadament partidista, mentre que d’altres aposten sempre al cavall guanyador (que em perdonin les pobres bèsties per la comparació, però la frase feta era escaient).
El segon grup són els medis informatius d’abast reduït, ja sigui autonòmics o locals, com poden ser els diaris i televisions autonòmiques de l’estat. Hom assumeix que, òbviament, aquests mitjans haurien d’escombrar cap a casa, com se sol dir, i mirar pel bé de la regió, autonomia, o país. La trista veritat és que no és així. Si ens fixem en autonomies com Madrid o Andalusia, i seguim amb l’analogia de la neteja, escombren la seva porqueria a sota la catifa. Qui els fa de catifa és el que menys importa. A vegades serà Euskadi, a vegades serà Catalunya, però la pràctica és sempre la de tirar pilotes fora, i si de pas es compagina això amb les tendències partidistes del moment, millor. Telemadrid n’és un clar exemple, fent zitzània perpètua entre partidaris de la Espe i en Gallardón, i aprofitant de pas per repartir estopa contra els catalans, que es dediquen a marginar (pobrets) aquells que volen parlar en castellà a Catalunya (com si no ho féssin, vaja…).
Lamentablement, mitjans tan catalans com són TV3 i l’Avui han caigut en aquest pou sense fons. Van començar prenent partit (o tripartit, caldria dir), i com a conseqüència, a gravitar cap a les tesis del PSC-PSOE, que ha de demostrar que aquí no passa res, i que els catalans no som diferents. Per tant, han permès les actituds de certs comunicadors, que a títol més o menys personal han censurat, manipulat, i fins i tot mentit en la divulgació de notícies o fets de caire rellevant pel país. I tot això amb la connivència dels directius d’aquests mitjans, que si bé no animaven aquestes mostres de massoquisme nacional, miraven cap a una altra banda, i després aprofitaven aquesta servitud mediàtica per reclamar subvencions. Més calers, això és la guerra!, que diria en Groucho Marx, si s’hi hagués trobat.
I quan “la pela és la pela” i el “todo por la pasta” s’ajunten, es creen monstres. Sóc dels que, quan va vendre’s l’Avui i el van comprar els senyors del Punt, vaig pensar que seria un bon canvi, si el tornaven a orientar en la bona direcció, és a dir, com a diari de vocació marcadament nacional (nacional de Catalunya, és clar), i amb ambició informativa d’abast global. Però sembla que em vaig equivocar. Ara mateix, i llevat d’alguns col·laboradors d’excepció, s’ha convertit en un diari gasiu, que mira només pel caler provincià, i no per fer un servei informatiu de qualitat que arribi a tothom.
No mentiré si dic que el programa de TV que més m’agrada veure (amb força diferència) és el Telemonegal de BTV i la xarxa de televisions locals. Fet amb modèstia, el programa del senyor Monegal incideix sobre aquests medis informatius, i hi ha dues màximes que repeteix constantment: La Televisió és un servei públic (i, per extensio, els medis de comunicació, podriem afegir), i que, a l’hora de mossegar, cal començar pels de dalt.
On hi ha la tara, doncs, en l’actual gestió dels medis informatius del país? La setmana passada, la senyora Mònica Terribas va entrevistar en Montilla, i cadascún va treure les conclusions que millor li anaven. Mentre uns van veure el president “immens”, d’altres només en van veure la grisor i poca definició. El senyor Montilla (que potser és presidente autonómico, però no és el president del meu país) va escaquejar-se vilment de les preguntes que podien fer-li mal, i va anar amb un discurset més o menys preparat. Recordava a allò de les pel·lícules, que quan capturen uns militars, els presoners en ésser interrogats diuen allò de “només em treureu el meu nom, la graduació, i el número de sèrie!”. Malaguanyada entrevista, si no va deixar el president en evidència davant de tothom.
I aquesta setmana, dues tasses: La senyora Terribas entrevistava l’enfant terrible de la política estatal, el (li direm senyor, de moment) Rodríguez Zapatero. Hi vaig trobar a faltar preguntes com: “Senyor Zapatero, perquè menteix més que parla?”, “No n’hi ha prou, d’enredar vilment els catalans? Perquè ens enganya contínuament?”, “Es pensa que els catalans sóm retardats?” o bé l’espectacular “Com s’ho fa, perquè la gent s’acabi creient les seves mentides? Hipnosi col·lectiva? Posa drogues al subministrament d’aigua?”. Una llàstima, encara que només hagués estat per veure-li la cara al “presidente”. Clar que després potser l’haurien “dimitit”, igual que van fer amb en Mikimoto quan va dir allò de la infanta Helena en directe (que tothom pensa i probablement sigui veritat, d’altra banda). En el cas del senyor Zapatero, passa com deia el meu avi Albert, que de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.
I amb tot aquest caos informatiu, en què els mitjans habituals obliden el rigor informatiu i es dediquen a expressar el que pensa el propietari de la cadena o diari, o bé el que diu el partit que governa, ha arribat un punt en què em limito a informar-me gairebé exclusivament a través dels articles publicats a la xarxa, ja siguin diaris o blogs, dels que sé que donen informació rigorosa, o que simplement són les opinions de gent que diu la seva, no el que li diuen que ha de dir. Ho trobo mentalment higiènic i, com a mínim, t’acabes fent a la idea del que pensen els ciutadans normals i corrents.
I després, capítol a banda per la premsa estrangera: com a part no directament implicada en la política interna ej-pañola, sembla que haurien de ser més imparcials respecte els nostres afers interns, oi? Doncs no és així en tots els casos. A la pràctica, els diaris foranis projecten les seves pròpies tendències partidistes sobre els afers d’aquí. Vegi’s la polèmica d’Air Berlin, o les actituds ben diferents dels francesos o els anglesos quan es parla de la independència de Catalunya. Els anglesos, molt més civilitzats, també de tradició colonial com ej-paña, acceptaran el que surti de les urnes. Els francesos, ferotgement centralistes, s’oposaran a qualsevol canvi, per la por que si Catalunya esdevé independent, els reclami el Rosselló i la Cerdanya (que vindria a ser la reducció, a tots els efectes, de la grandeur de la seva pàtria). I tal pensen, tal diuen a la premsa. I a vendre diaris a costa de la polèmica. I si amb la veritat no n’hi ha prou, es fa citzània. Potser els podriem oferir una altra sortida: a canvi que ens tornin la Catalunya Nord, els regalem la resta de l’estat espanyol. I a preu de saldo, escolti.
Com n’informarien, d’això, els diaris? “Los catalanes nos venden a Francia”?. Segur que als borbons els faria gràcia!
