dilluns, 6 de setembre del 2010

Nivell C sí, nivell C no...

Molt bon dia a tothom, ja tornem a ser ací amb una nova entrada (qui sap, potser algú la llegirà i tot...)

El tema que encetarà l'articlet d'avui és l'exigència de la Generalitat als professors perquè acreditin el seu coneixement del català, una exigència que, d'altra banda, ja ha estat tan matisada i suavitzada que finalment acabarà en paper mullat, igual que la suposadament útil llei del cinema (heu vist gaires pel·lícules en català a la cartellera, últimament? Jo continuo anant als cinemes en V.O.)

Analitzem per un moment la demanda de la Generalitat: Nivell C acreditat per a tots els professors d'universitat. Jo vaig acabar el COU el 1994, i a tothom de la meva lleva se'ns suposava el nivell C només per haver acabat el curs aquell any. No exagero si dic que, tot i així, m'agradaria veure els meus companys de promoció fent un examen de nivell de català. I alerta, sóc conscient que jo també cometo les meves errades de tant en tant, però m'agradaria pensar que són mínimes. No em considero un home de lletres, sempre m'han atret més les ciències, però des de ben petit, el meu pare em va trametre la importància de saber escriure correctament. Ja no parlo d'escriure de manera artística, no tothom pot ser un Espriu o un Pla, vull dir escriure correctament, sense fer faltes d'ortografia, fent un ús correcte dels pronoms febles (que no cal que sigui exhaustiu i hardcore, perdoneu l'anglicisme, però fer-ne un ús adient i no canviar-ne les funcions).

Tothom des de ben petit assimila que, en escriure una operació matemàtica, cal posar els símbols d'operació necessaris, que no són intercambiables, i que a voltes l'ordre dels factors sí que n'altera el resultat, segons l'operació de què es tracti. Perquè la gent no entén que amb el text escrit passa el mateix? els complements, els pronoms, tenen un ordre, a vegades intercanviable i a vegades no, i tenen una manera precisa d'escriure's. I si s'escriu malament, sí que es pot mirar d'interpretar, però fa mal d'ulls.

He sentit que molta gent s'excusa en professors l'origen dels quals és de fora de Catalunya, per dir "no els podem exigir que escriguin amb propietat, perquè no es van educar aquí". Jo els demanaria, com es deia en alguns diaris, que com a mínim entenguin el que se'ls està dient en català, si algun alumne s'hi adreça, encara que després els contestin en castellà, o en anglès. Però l'alumne té dret a ser entès en la seva llengua. I ara, l'anècdota, que probablement sigui menys anecdòtica del que sembla, sospito que deu ser un cas força comú.

Vaig conèixer, anys enrere, un professor universitari, un doctor enginyer que aspirava a catedràtic (i que, pel que en sé, encara no se li ha concedit la plaça). Era nascut a fora del principat, i per tant, es relacionava amb el seu entorn única i exclusivament en castellà. No sé si a les seves classes atenia preguntes formulades en català perquè no vaig haver d'anar a cap de les seves classes, però sempre que hi vaig haver de parlar, havia de fer-ho en castellà (qui paga mana, diuen). El cas és que tothom tenia assumit que aquell professor era forani i que per tant, tot i ser en una universitat catalana, podia fer i desfer en castellà.

Ara bé, un bon dia vaig haver de revisar uns textos seus, uns llibrets de problemes o de pràctiques (no recordo exactament), que els alumnes de l'assignatura de la qual ell n'era el coordinador havien de rebre i treballar a casa. El recull estava escrit en castellà, la llengua en la qual aquest doctor enginyer (aspirant a catedràtic, recordem-ho) s'havia educat des de la seva infància. No entraré a discutir detalls, només diré que les faltes d'ortografia que hi havia en aquell recull de problemes eren suficients com per fer plorar sang a qualsevol entès en la llengua de Cervantes. I estem parlant d'un text acadèmic, que no és precisament literatura d'alta volada. No em puc imaginar el que deuen passar els correctors de les publicacions on aquest senyor, i tants altres com ell, envien els seus articles d'investigació.

I aquí anem al quid de la qüestió: Ja no parlem d'un nivell C de català, un professor, un doctor enginyer, un catedràtic, són figures rellevants en el sistema educatiu. Se'ls suposa un mínim nivell d'estudis, se suposa que han hagut de superar uns cursos previs on se'ls ensenya ortografia i gramàtica. Se suposa que una persona que hagi assolit aquest nivell ha de disposar d'una cultura àmplia i ha de saber expressar-se correctament, a més de ser competent en la recerca i en la docència com se'ls suposa a tots els professors. És per a mi impensable, per tant, que algú que pot assolir aquest nivell dins el sistema educatiu sigui incapaç d'escriure bé el seu propi idioma. i fixeu-vos que no parlo del català, parlo de l'idioma en què se l'ha educat.

En el cas del senyor Sala-Martín, aquest idioma seria el català o el castellà. I em sembla fantàstic que, segons diu ell, no li hagin fet cap mena de prova de nivell d'anglès a les universitats americanes on ensenya. Jo tots els anuncis que he vist on demanen professors per anar a l'estranger, demanen passar el TOEFL, una prova de capacitació d'idioma anglès d'origen nord-americà, o similar. Potser és que el senyor Sala-Martín és tan bo en el seu camp, que no li ha calgut passar-la. En qualsevol cas, estic convençut que pot expressar-se verbalment de manera prou clara com per fer-se entendre pels seus col·legues i alumnes. I suposo que si més no, per escrit, deu ser prou hàbil com per engegar el corrector automàtic de l'aplicació informàtica que utilitzi per escriure els seus articles.

Pel que fa a la meva opinió, si és que a algú l'interessa, una suggerència pel senyor Huguet i pel qui hi vagi a continuació: que des de l'ensenyament primari en endavant, en totes les assignatures, les faltes d'ortografia restin puntuació a tots els exàmens i treballs. Ens asseguraríem, com a mínim, que algú que finalitza l'ensenyament universitari està realment capacitat i es mereix el títol que penja de la paret de casa seva. I això, en tots els idiomes vehiculars: català, anglès i castellà. Al principi hi hauria el problema que els professors potser no estarien a l'alçada del repte de corregir els exàmens, però a la llarga, milloraria la cultura general i potser la gent llegiria més i tot.