Carta a TV3.

Salutacions,

Aplaudeixo la seva iniciativa de retransmetre tota la manifestació del 10 de juliol en directe, No obstant això, he detectat un menyspreu i voluntat d'ignorar la formació Reagrupament.CAT, molts dels membres de la qual van assistir a la manifestació.

Trobo molt trist que, en un país on cada cop som més els que ens unim al clam per la independència, s'estigui maltractant la formació que aposta més fort per aconseguir l'estat propi. Potser em voldran convèncer del contrari, però ara com ara, les úniques referències que recordo a la seva cadena sobre RCat i el doctor Carretero són les que fan al seu programa "Polònia". A les notícies serioses li donen més protagonisme a un brètol com en Josep Anglada que a nosaltres.

Ho trobo trist, francament.

Evidentment, podran optar per ignorar el meu comentari com ignoren el meu partit. Si ho fan, hauré de provar sort amb la meva queixa al "Telemonegal" de BTV, si és que tampoc no hi ha ordres de tapar qualsevol cobertura mediàtica a aquesta formació.

Espero que en el futur siguin més imparcials i recordin que a Catalunya hi som tots, no només uns quants.

Moltes gràcies.

Oriol Ferrerons Manich.

Radicalismes i Aquelarres

Resulta que aquest senyor d'Iznájar que viu i (se suposa) treballa a Catalunya, no se sent còmode amb el tarannà de la manifestació d'aquest proper dissabte que, com a resposta popular, pretenia liderar. Es veu que (horror!) segurament hi haurà estelades, i si a Madrid el veiéssin, potser en treurien conclusions equivocades. Fins i tot Alfonso "el del cepillo" podria pensar-se que l'estem subvertint. I és que sembla que d'aquesta perillosa malaltia, últimament n'hi ha passa, a Catalunya.

Amb quina carona es quedarà, la Chaconeta, quan vegi el seu estimat "Jose" al capdavant d'una manifestació on hi ha estelades? Del disgust que s'endurà, pobreta, estarà un temps sense aparèixer per la plaça Sant Jaume. És clar que si finalment, el "Jose" apareix, mirarà d'estar com més lluny millor de les estelades i pancartes independentistes, no fos cas que el prenguéssin per un radical!. I dic jo: no seria maco que si la concentració és al Passeig de Gràcia, el senyor Monty s'hagués de quedar tancat a casa perquè hi ha estelades per tot arreu?. I la Chaconeta, que no cal que vingui, gràcies, que es quedi amb els seus legionarios i el marrà (que no cabra) que els fa de cap de llança.

I ara anem per la segona part, força més dolorosa. És fet conegut per tothom que el senyor Duran i Lleida cobeja una cartera de ministre a Madrid, i que per tant, sempre és partidari de fer pedagogia, de buscar l'encaix, de trobar una coexistència pacífica amb l'estat espanyol. Ara bé, em sembla que l'encaix se l'han refregat per l'engonal, els senyors del Constitucional. I la pedagogia només serveix perquè aprenguin a fer-nos la punyeta de manera més eficient, a picar allà on ens fa mal. I recordem: estem parlant del senyor Josep Antoni Duran i Lleida, un gran orador, que té presència i savoir faire, i que, en cas d'esdevenir Catalunya un estat independent podria ser perfectament primer ministre del nostre país (si adoptéssim el model President + Primer ministre). Hom pensaria que s'estima més ser un ministre menor sota sospita a Madrid (com ho son tots els catalans que hi arriben, excepte alguns casos extrems) abans que ser un primer ministre d'una Catalunya independent. Com és possible?

Doncs aquest senyor, que més d'un cop (i de dos) deu haver pujat a Montserrat a presentar els seus respectes a la Verge, que parla aquell bonic català de Lleida (i no ho dic en to despectiu, m'agrada l'accent de Lleida, encara que sigui nascut i criat a Can Fanga), que té maneres, que es veu que és tot un senyor català com no en queden gaires... aquesta persona diu ahir mateix, que no vol que la manifestació es converteixi en un "aquelarre" independentista. Com diu? No fotem, senyor Duran!

Si ho compara amb un aquelarre, ens està comparant a tots aquells que volem ser independents amb uns bruixots. I li ho ben asseguro, si fóssim bruixots i poguéssim fer fetilleries per fer canviar la gent d'opinió, faria temps que s'hauria declarat l'Estat Català, o que els espanyols, crispats, ens haurien fet fora d'Espanya, i escolti, pagant per que ens n'anéssim, ja posats! Això sí, que seria un gran encanteri! Ara bé, això gairebé surt de l'àmbit de la fantasia clàssica i entra a dins de la ciència-ficció.

De tota manera, màgia potser no en farem, però escolti, si apleguem prou gent al carrer, si fem prou fressa, si els que estan tan ben instalats a les seves poltrones veuen que aquestes ballen sota els seus respectius darreres, potser llavors començaran a canviar algunes actituds, i es començaran a plantejar les coses d'una altra manera. No em faig gaire il·lusions, tampoc... sé que a les properes eleccions, la coalició de Democràcia Catalana-Reagrupament (o Reagrupament-Democràcia Catalana, que tant és) tindrà tots els mitjans de comunicació en contra. Que Esquerra i CiU, que tradicionalment s'han dit el nom del porc entre ells enlloc de buscar una entesa de país, atacaràn des de dos fronts a la nova formació. Que des de les espanyes ens diràn de tot menys macos, que serem el peligro catalán, que ens pintaran com un grapat d'almogàvers que venim a arrasar l'estado del bienestar (quin benestar? el que deuen tenir ells a la poltrona, oi?).

Però tot i així, val la pena. Valdrà la pena que la gent del carrer vegi com les gasten, els polítics d'ara. Valdrà la pena veure com, en el pitjor dels casos, en què DC-RCat no tregui prou escons com per fer-ho, però davant de la possibilitat de declarar unilateralment la independència, els polítics d'ara s'arronsen, veuen perillar la seva comoditat, veuen que se'ls gira feina i rebutgen fer-la perquè ara ja els està bé. Fins i tot en aquest pitjor dels casos, valdria la pena que la gent veiés això si després de 4 anys més, la gent vota el que ha de votar i (per fi), el 2014 podem ser independents. Ara, que si es pot solucionar el tema el proper mes d'octubre, tampoc no és per queixar-se, eh? A veure si la màgia més efectiva, que és la de la democràcia, funciona d'una vegada.

No vols aquelarre? Doncs dues tasses!