La màgia de les enquestes

I seguirem l'activitat electoral, aquesta frenesia que ens ha agafat a tots ho vulguem o no, i que durarà fins cap allà al 28-N. Els partits tradicionals (amb representació parlamentària), de moment no fan sinó afegir llenya al foc, dient que els altres són molt dolents i que ells tenen la solució a tot. El resultat és que si hom només es fixa en els comentaris negatius, acaba esfereït només de pensar en les opcions que se li presenten.

Afortunadament, hi ha gent de principis i que té les coses clares, grup del que formo part. Per això, quan ahir em van trucar per telèfon per a fer-me una enquesta "sobre actualitat" que podia durar uns "20 o 25 minuts", i amb una operadora castellanoparlant, vaig decidir arriscar-me i deixar que em fessin les preguntes necessàries. Vaig pensar que tot fos per espatllar-los la mitjana de l'enquesta, que a L'Hospitalet sí que hi havia independentistes empadronats, però que si jo rebutjava participar en l'enquesta i per mala sort, tota la resta de patriotes rebutjaven participar, sortiria que no n'hi havia cap. Així que hi vaig accedir.

Però com diria el senyor Monegal, de BTV, ah! Alerta! Que les enquestes no són el que semblen! Van estar fent preguntes de valoració del govern actual, les mesures que havia pres, etc. Evidentment, em deixaven triar entre "buena, no tan buena, regular, no tan mala, mala". En més d'una ocasió vaig dir a la noia: "y la opción nefasta no aparece? porque creo que mala se queda corta". Fins aquí bé.

Tot seguit, em van començar a fer preguntes de valoració sobre líders polítics. Per a la meva sorpresa, Reagrupament (i Carretero), i Solidaritat Catalana (i en Laporta) sí que hi sortien, i vaig respondre en conseqüència, valorant bé aquells líders que aposten per la independència de veritat (i dic de veritat, perquè no sé si a en Puigcercós se'l creu algú quan diu que són independentistes, però jo no, no després d'en Monty). Curiosament, l'enquesta només anomenava en Jan Laporta com a líder indiscutible de SC, mentre que en López Tena i l'Uriel Beltran no apareixien per enlloc. Però bé, cap problema.

A continuació, vam passar a un altre tipus de preguntes, aquelles de "fulanito de tal dice que bla, bla, bla... eso le hace estar más o menos a favor suyo?". Diguem que aquí gairebé tot es va centrar en preguntes sobre afirmacions del ( lamentablement, encara) president Monty I d'Iznájar, i de'n Laporta. I aquí torno a dir: Ah! Alerta!

Perquè resulta que algunes de les afirmacions que atribuïen a en Joan Laporta (que no dubto que les hagi fet) eren xifres econòmiques de balances fiscals i dèficit anual tretes dels informes del Cercle Català de Negocis, que està bé que es facin servir, que per això treballa aquest grup de patriotes, però que les atribueixin com a paraules de'n Joan Laporta exclusivament, quan aquestes xifres són allà per tothom, i sabent que els companys del CCN les hi posen per tothom, em sembla un menyspreu de cara al propi CCN. Podrien haver plantejat la pregunta com: "estudios serios y contrastados hechos por una reputada organización de economistas demuestran que..." i acabar "esto hace que se plantee votar a un partido independentista, o cree que es mejor que todo siga igual?". Atribuïr això a en Joan Laporta em sembla una manera subtil de fer campanya electoral dins d'una enquesta aparentment imparcial (si algú et diu "ei, que t'estan fotent la cartera!", te'l creus automàticament i et gires a veure si és veritat, oi?).

I després va arribar el discurs polític de SC, és a dir, el de "Laporta dice que hay que buscar la regeneración democrática, etc." Em va semblar una pregunta també mal formulada, sense entrar a mirar si primer és l'ou o la gallina, podríem dir que "Els partits independentistes (Reagrupament i SC) aposten per una regeneració política, etc". És més fidel a la veritat, i no entrarem a dir qui va ser el primer a dir-ho en els seus programes.

Va haver-hi tota una tanda de preguntes d'aquestes, atribuïnt tot d'afirmacions a Laporta i saber si això feia que el recolzés més o no. Com li anava repetint a la noia, "escolti, és que l'únic que diu això no és en Laporta, això també ho diuen des de Reagrupament!". Evidentment, si l'únic en clamar per la independència i la regeneració democràtica fos en Laporta, em veuria obligat a recolzar-lo, però Reagrupament rema en aquesta direcció des que es va constituïr. Dit això, no negaré que em sembla un error molt gran (mastodòntic, escolti) el no haver estat capaços d'articular una candidatura unitària pel parlament, cosa que en definitiva afavoreix els partits de sempre (que ja hi compten, amb la llei d'Hondt, que és la que, legislatura rere legislatura, els fa esgarrapar escons que no s'han guanyat). Com diuen els mesetarios, "divide y vencerás" (miri si en fa de temps, que ho saben i ho apliquen!).

Finalment, tota una altra carretada de preguntes que doneven a escollir entre "solucionar la crisis", "realizar planes de empleo", "rebajar los impuestos", "hacer más gasto en infraestructuras", o bé la independència de Catalunya. Com jo mateix vaig anar repetint un cop i un altre, "senyoreta, això que em diu és una pregunta trampa... el dia que siguem independents, podrem fer això altre que em diu, i amb més garanties que si ho hem d'articular des de MadriZ".

M'agradaria saber si aquesta enquesta que em van fer sortirà publicada a algun lloc, i si és així, m'agradaria saber exactament com hi sortiran reflectides les respostes que vaig donar. Com si ho veiés: "Reagrupament puede tener opciones a entrar en el Parlament, aunque el líder más valorado es Joan Laporta" (evident, si les alternatives que em donen per triar són en Monty o la Sánchez-Camacho, i en Carretero no hi surt per enlloc).

La màgia de les enquestes! Oooooh! Una medalla!

11 de setembre, i vénen eleccions!

Doncs vet-ho aquí que som, un cop més, a 11 de setembre, un cop més en un país ocupat, i un cop més, seguim cornuts i pagant el beure.

De tota manera, i respecte l'emancipació nacional, em permetré citar Herman Melville en el seu idioma original: "thar she blows!" (allà rebufa).

Aquesta cita, de la gran novel.la Moby Dick, com més d'un haurà endevinat, ens ve a pèl: ja s'albira el dia en què ens emanciparem com a nació, probablement no al proper novembre, però ja se li veu el llom, com a la balena blanca, a l'horitzó. I esperem que quan els baleners del TC ens vinguin a tocar allò que no sona, tinguin la mateixa fi que el capità Ahab, ensorrats pel pes de la justicia històrica.

Però bé, tornant al tema de les eleccions: segons aquest senyor d'Iznájar, el dia 28 hem de fitxar a les urnes. Dic fitxar, perquè trobo que en un estat (suposadament) democràtic, anar a votar hauria de ser un deure, no un dret. Les abstencions haurien de ser excepció, reservades als malalts, a les persones que no es troben en plena possessió de les seves facultats, o a la gent que, senzillament, no pot fer-ho.

El problema, l'abstenció, rau en què actualment, no hi ha cultura democràtica. Sóc de la opinió que a les escoles, els professors haurien d'ensenyar als nois el valor d'una democràcia. Ensenyar-los com es munta una campanya, com es fan els debats, com funcionen les estadístiques: en algun punt de la seva formació, haurien de fer treballs seguint l'evolució d'una campanya muntada per la mateixa escola, si ho volen, com a assignatura interdisciplinar, amb noms de partits ficticis, i que els mateixos nois elaboressin propostes, fessin campanya, debats, i tot el que cueja. Així, aprendrien que no és pas una bicoca, fer rutllar el país, que cal esforç, perseverança, i valorarien més el fet d'exercir el seu dret (deure) a vot quan els arribés el moment.

Senyors consellers de cultura (actual i futuribles): Aquí els deixo una proposta en ferm.

El saben, aquell que diu...?

Un senyor amb barba i puro, que es diu Rajoy, i que resulta que viu al seu món "rojigualdo", ara diu que poden forçar un pacte PSC-PP a Catalunya. Aquest senyor resulta que, conscient o inconscientment, està plagiant una idea de l'Albert Ribera, aquell que fa 4 anys ens va regalar la seva anatomia, ho volguéssim o no, en els cartells electorals. I què deia, l'Albert Ribera? Que C's podria pactar amb el PP per aturar el desastre independentista. Però clar, la proposta és poc menys que utòpica, si ens posem a comptar escons.

Ara bé, la Proposta d'en Rajoy podria funcionar des del punt de vista dels escons si es portés a terme avui mateix. Després del 28-N, caldrà veure-ho. Tinc moltes esperances posades en que, parlant en plata, la nata que es fotrà el PSC a les urnes serà antològica, amb Corbacho o sense, i que no sumaràn ni amb calculadora.

El tema, però, és que aquí el senyor de la barba i el puro s'escolta la gent equivocada. I no vull dir que s'escolti en Ribera, que ja deu tenir problemes perquè l'escolti ningú, vull dir que al partit de'n Rajoy hi ha un altre senyor amb barba, en Mayor Oreja, que té unes idees i una visió peculiars de com funciona el món, i amb tant discurs kafkià, li deu haver menjat l'orella (la de'n Rajoy, no la de'n Mayor) fins que el cap de llista del PP al congrés ha vist el món com ell se l'imagina. És a dir, uno, grande, libre, y rojigualdo.

Però si més no, els senyors amb barba han comès uns quants errors de càlcul:

1. Han subestimat la mala llet que genera una campanya anticatalanista en el personal, i s'obliden que ara ja no només n'hi ha una (la seva), sinó que també hi ha els C's i els nois de PxC, que es dedicaran a estendre bilis allà on compareguin. El català, acostumat a la bona gastronomia del país, no és massa partidari de la bilis (per no dir gens), així que és previsible que hi hagi un efecte rebot, i que més gent vagi a les urnes a no votar-los a ells.
2. Han fet un mal càlcul amb el PSC, d'una banda, confien a que voldran seguir manant (i què n'és de còmoda, la poltrona), però també confien en què voldran fer-ho a qualsevol preu. I no és així. A can PSC saben que un pacte PSC-PP, a banda de produïr butllofes en casa pròpia (i alguna defecció), els condemnaria a perdre una gran part de l'electorat, perquè...
3. Catalunya no és Euskadi. No tenim un grup mal dit terrorista (com tots els entesos saben, no ho són, de terroristes, només són un grup de mafiosos aficionats, menyspreat pels autèntics mafiosos, tal i com explica Roberto Saviano, que ningú discutex que és un entès en aquest tema). La gent no està predisposada en contra del nacionalisme a causa de la violència, bàsicament perquè no en fem. Aquí som capaços de juntar més d'un milió de persones clamant pel reconeixement de Catalunya com a Nació al centre de Barcelona i que no hi hagi cap aldarull.
4. I com que no hi ha violència, aquí no podràn passar-se per l'engonal 100.000 vots dirigits a formacions independentistes amb l'excusa d'il·legalitzar-les perquè són violentes.

I per tots aquest motius, és d'esperar que els surti el tret per la culata, i que tota aquella gent que va sortir al carrer vagi a votar el 28-N, que tot i ser una data el més allunyada possible, a veure si s'apavaiga el rampell independentista, hem de tenir confiança en què serà una data en què es començarà a girar la truita. I que si no és ara, sigui d'aquí a quatre anys, en el 300 aniversari de l'entrada de tropes espanyoles a Barcelona amb ànsies d'anorrear culturalment i física un país i una gent, en que podrem dir, amb veu ben alta, mirant cap a Madrid: "A cagar, a la via!"

Nivell C sí, nivell C no...

Molt bon dia a tothom, ja tornem a ser ací amb una nova entrada (qui sap, potser algú la llegirà i tot...)

El tema que encetarà l'articlet d'avui és l'exigència de la Generalitat als professors perquè acreditin el seu coneixement del català, una exigència que, d'altra banda, ja ha estat tan matisada i suavitzada que finalment acabarà en paper mullat, igual que la suposadament útil llei del cinema (heu vist gaires pel·lícules en català a la cartellera, últimament? Jo continuo anant als cinemes en V.O.)

Analitzem per un moment la demanda de la Generalitat: Nivell C acreditat per a tots els professors d'universitat. Jo vaig acabar el COU el 1994, i a tothom de la meva lleva se'ns suposava el nivell C només per haver acabat el curs aquell any. No exagero si dic que, tot i així, m'agradaria veure els meus companys de promoció fent un examen de nivell de català. I alerta, sóc conscient que jo també cometo les meves errades de tant en tant, però m'agradaria pensar que són mínimes. No em considero un home de lletres, sempre m'han atret més les ciències, però des de ben petit, el meu pare em va trametre la importància de saber escriure correctament. Ja no parlo d'escriure de manera artística, no tothom pot ser un Espriu o un Pla, vull dir escriure correctament, sense fer faltes d'ortografia, fent un ús correcte dels pronoms febles (que no cal que sigui exhaustiu i hardcore, perdoneu l'anglicisme, però fer-ne un ús adient i no canviar-ne les funcions).

Tothom des de ben petit assimila que, en escriure una operació matemàtica, cal posar els símbols d'operació necessaris, que no són intercambiables, i que a voltes l'ordre dels factors sí que n'altera el resultat, segons l'operació de què es tracti. Perquè la gent no entén que amb el text escrit passa el mateix? els complements, els pronoms, tenen un ordre, a vegades intercanviable i a vegades no, i tenen una manera precisa d'escriure's. I si s'escriu malament, sí que es pot mirar d'interpretar, però fa mal d'ulls.

He sentit que molta gent s'excusa en professors l'origen dels quals és de fora de Catalunya, per dir "no els podem exigir que escriguin amb propietat, perquè no es van educar aquí". Jo els demanaria, com es deia en alguns diaris, que com a mínim entenguin el que se'ls està dient en català, si algun alumne s'hi adreça, encara que després els contestin en castellà, o en anglès. Però l'alumne té dret a ser entès en la seva llengua. I ara, l'anècdota, que probablement sigui menys anecdòtica del que sembla, sospito que deu ser un cas força comú.

Vaig conèixer, anys enrere, un professor universitari, un doctor enginyer que aspirava a catedràtic (i que, pel que en sé, encara no se li ha concedit la plaça). Era nascut a fora del principat, i per tant, es relacionava amb el seu entorn única i exclusivament en castellà. No sé si a les seves classes atenia preguntes formulades en català perquè no vaig haver d'anar a cap de les seves classes, però sempre que hi vaig haver de parlar, havia de fer-ho en castellà (qui paga mana, diuen). El cas és que tothom tenia assumit que aquell professor era forani i que per tant, tot i ser en una universitat catalana, podia fer i desfer en castellà.

Ara bé, un bon dia vaig haver de revisar uns textos seus, uns llibrets de problemes o de pràctiques (no recordo exactament), que els alumnes de l'assignatura de la qual ell n'era el coordinador havien de rebre i treballar a casa. El recull estava escrit en castellà, la llengua en la qual aquest doctor enginyer (aspirant a catedràtic, recordem-ho) s'havia educat des de la seva infància. No entraré a discutir detalls, només diré que les faltes d'ortografia que hi havia en aquell recull de problemes eren suficients com per fer plorar sang a qualsevol entès en la llengua de Cervantes. I estem parlant d'un text acadèmic, que no és precisament literatura d'alta volada. No em puc imaginar el que deuen passar els correctors de les publicacions on aquest senyor, i tants altres com ell, envien els seus articles d'investigació.

I aquí anem al quid de la qüestió: Ja no parlem d'un nivell C de català, un professor, un doctor enginyer, un catedràtic, són figures rellevants en el sistema educatiu. Se'ls suposa un mínim nivell d'estudis, se suposa que han hagut de superar uns cursos previs on se'ls ensenya ortografia i gramàtica. Se suposa que una persona que hagi assolit aquest nivell ha de disposar d'una cultura àmplia i ha de saber expressar-se correctament, a més de ser competent en la recerca i en la docència com se'ls suposa a tots els professors. És per a mi impensable, per tant, que algú que pot assolir aquest nivell dins el sistema educatiu sigui incapaç d'escriure bé el seu propi idioma. i fixeu-vos que no parlo del català, parlo de l'idioma en què se l'ha educat.

En el cas del senyor Sala-Martín, aquest idioma seria el català o el castellà. I em sembla fantàstic que, segons diu ell, no li hagin fet cap mena de prova de nivell d'anglès a les universitats americanes on ensenya. Jo tots els anuncis que he vist on demanen professors per anar a l'estranger, demanen passar el TOEFL, una prova de capacitació d'idioma anglès d'origen nord-americà, o similar. Potser és que el senyor Sala-Martín és tan bo en el seu camp, que no li ha calgut passar-la. En qualsevol cas, estic convençut que pot expressar-se verbalment de manera prou clara com per fer-se entendre pels seus col·legues i alumnes. I suposo que si més no, per escrit, deu ser prou hàbil com per engegar el corrector automàtic de l'aplicació informàtica que utilitzi per escriure els seus articles.

Pel que fa a la meva opinió, si és que a algú l'interessa, una suggerència pel senyor Huguet i pel qui hi vagi a continuació: que des de l'ensenyament primari en endavant, en totes les assignatures, les faltes d'ortografia restin puntuació a tots els exàmens i treballs. Ens asseguraríem, com a mínim, que algú que finalitza l'ensenyament universitari està realment capacitat i es mereix el títol que penja de la paret de casa seva. I això, en tots els idiomes vehiculars: català, anglès i castellà. Al principi hi hauria el problema que els professors potser no estarien a l'alçada del repte de corregir els exàmens, però a la llarga, milloraria la cultura general i potser la gent llegiria més i tot.