Acceptem-ho: ens ha tocat viure temps interessants.
Després del Dragon Khan que han estat els dos tripartits, la gent que va anar a les urnes tenia un convenciment: ja n'hi ha prou d'aquest color. I així és que el PSC i Esquerra es van ensorrar a les urnes, no tant els de ICV, probablement perquè sempre han estat fidels als seus principis d'incoherència.
I per tant el dia 29 al matí, tots sabíem que CiU havia guanyat les eleccions però sense majoria absoluta, i que hi hauria relleu al capdavant del govern, que ja anava tocant, en tot cas. Llàstima de veure que amb la fragmentació que hi havia hagut entre les formacions catalanes, no es podia fer res de profit (entenent que el més profitós hauria estat declarar la independència aquella setmana, o bé pel pont de la constitució espanyola, cosa que hauria tingut una gran ironia i els hauria repatejat els intestins als cavernaris).
A principis de desembre, la rumorologia anava disparada: que si hi hauria pacte fix, que si no, que si pactaria amb el PP, que si pactarien amb Esquerra, que si li farien la gara-gara a SI... I resulta que al final han pactat amb el PSC, o més ben dit, amb el PSC-PSOE, que recordem que, mal que li pesi a la nissaga Maragall, el PSC a hores d'ara no és sinó una casa de barrets on els del PSOE tenen barra lliure, i si no, mirin cap a on escombra la ministra de defensa: no cap a casa, sinó cap a Madrid. El senyor Mas, que deia que votaria que si a un referèndum d'independència, pactant amb els que s'han estat carregant el país aquests últims anys. I no ens enganyem, que els del PP haurien fet el mateix. El més patètic és que no han estat capaços de pactar la investidura amb Esquerra o amb SI, partits catalans que a priori volen que el país avanci, i en teoria, el mateix que busca CiU, tot i que hi hagi discrepàncies pel que fa a la velocitat. Com dirien els castellans, "la primera, en la frente".
També hi ha hagut rumorologia pel que feia a les conselleries del nou Govern, i de fet encara dura. Rumors molt matiners apuntaven que potser en Duran i Lleida faria de conseller en cap, i alguns independentistes posaren el crit al cel. Comentant-ho a casa amb el meu pare, dèiem que no, que tan de bo, que en Duran estés com a primer conseller! El motiu és ben clar, i permeteu que us ho exemplifiqui amb una anècdota:
Tinc entre les meves coneixences un enginyer de telecomunicacions que treballa per a una de les universitats més destacades del país, i que quan el vaig conèixer vivia a Cervera. M'explicava un dia que ell es sentia català, si bé no s'havia sentit mai com a independentista convençut. Tot i això, em comentava, cada cop que Madrid ens en feia una, com allò de la famosa bandera espanyola de 350 metres quadrats que feia hissar periòdicament el govern del PP a Madrid, "se li encenia la sang catalana".
Suposo que més que pel fet de que fos una bandera espanyola, devia ser pel fet que aquestes coses són de república bananera, i fa vergonya aliena sentir-se relacionat amb aquestes sortides. "No, escolti, que jo a aquesta gent que pengen banderes de la mida d'un camp de tennis i desfilen amb una cabra ni els conec". Ni tan sols a EEUU, país on el patriotisme no s'acostuma a posar en dubte, deuen tenir una bandera tan gran. Suposo que ni tan sols la que penja a la Casa Blanca.
Tornant al tema, a casa dèiem que si en Duran i Lleida havia d'exercir com a conseller en cap, hauria d'anar a negociar a Madrid, però no acords de governabilitat espanyola, no: hauria d'anar a demanar coses per aquí. I que quan hi hagués anat 10, 20, o 30 vegades, i s'adonés que totes les promeses que li havien fet eren paper mullat, i que se'l rifaven com volien, també se li encendria la sang catalana. Potser seria el que fa falta perquè es torni independentista, potser seria la gota que fa vessar el got. Tan de bo!
Lamentablement, suposo que en Duran es devia adonar que estar com a cap de grup a Madrid és molt més còmode, que només ha de protestar retòricament una mica quan ens en fan una de grossa, i que el que haurà de bregar amb el país veí per esgarrapar 4 duros serà el President de la Generalitat. De fet, dubto que en Duran ni tan sols hagués acceptat ser president. S'està tan bé, a Madrid, cobrant dietes! cal suposar que les dietes de la Plaça Sant Jaume no són tan sucoses, i els "cochinillos" de la capital li deuen venir més de gust que les torrades amb tomàquet i la butifarra amb seques.
I la última ha estat aquesta setmana, en què uns senyors del Tribunal Suprem s'han carregat la immersió lingüística, tornant-nos tal i com estàvem 30 anys enrere. Jo encara recordo quan vaig estudiar EGB a L'Hospitalet de Llobregat, primer a l'Escola Pública i després als Jesuïtes, en què la llengua vehicular era el castellà (a l'escola pública, fins i tot a les classes de català!). No desitjo que els meus fills (quan els tingui) es vegin en la mateixa situació.
Un dels grans encerts del Molt Honorable President Pujol, pluja fina o no, va ser normalitzar la llengua a l'ensenyament, i crear una oferta de televisió i ràdio en català. Era un pas més per ser un país normal, un pas que per molts se'ns quedava curt, però tot i això importantíssim. Els nanos dels 90 van créixer veient els dibuixos i sèries de televisió en català, que cal dir que eren millors que les que feien a la resta de l'estat, i que quan els nens de castella, galícia o andalusia descobrien en Son Goku i el Doctor Slump, aquí ja en coneixíem els fills i tot. Eren temps bons, en què els nanos podíem clamar orgullosos "no, que això a Catalunya ja fa 10 anys que ho tenim vist, encara us falta camí per agafar-nos".
Actualment, després de molts anys d'abusos per part del govern central, rematats amb 8 anys de tripartit, han ensorrat la credibilitat del govern català i les aspiracions nacionals de molts catalans, que estan comvençuts que "ja no hi ha res a fer". No sé exactament perquè, molts catalans tenen el mateix tarannà apocalíptic que el soci del Barça: molta il·lusió al principi, mentre la cosa va bé, fantàstic, però a la primera ensopegada, es desferma la caixa dels trons, la gent s'esvera, s'exalta, hi ha molts mocadors blancs, però fora d'això, ningú no es belluga per solucionar el tema, perquè saben que passarà el que hagi de passar.
Continuant la metàfora futbolística, el que ens cal és un president de la Generalitat com en Josep Guardiola: que es dediqui a treballar de valent, que sigui capaç de motivar els parlamentaris, que pugui arrencar aplaudiments de les graderies contràries, i sobretot, que ho guanyi tot el primer any. Enlloc de conformar-se amb la lliga, que ho vulgui tot, que ho guanyi tot. Res de concert a mitges, o ball de competències. Independència. Això són les sis copes. O, en metàfora messetària i taurina, perquè ho entenguin els de la caverna (si és que algun llegeix això: "cola, oreja, y vuelta al ruedo". Malauradament, dels dos grups polítics que defensaven això, un (Reagrupament), ha quedat fora del parlament, i l'altre es veu obligat a partir-se el temps al 50% amb els "Ciudadanos" tot i haver tret un escó mes, injustícia flagrant que s'ha produït amb la connivència dels altres partits i de la presidenta del parlament, que és nomenada per CiU. Que després es vanten de ser catalans i de mirar pel país. Potser la gent jove sí, que mira pel país, però em temo que els de dalt de tot tenen altres objectius. Si és així, ja va tocant el relleu generacional, si us plau.
Com deia, i malauradament, ens ha tocat viure temps interessants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada