Temps Interessants

Recordo haver llegit fa temps que a l'època de Confuci, els xinesos, tot diplomàtics i cerimoniosos, per maleïr-li els ossos a algú sense perdre les maneres, li deien: "Que visquis temps interessants". En la seva mentalitat, el millor que hom podia tenir era una vida tranquila i relaxada, sense ensurts ni sobresalts.

Acceptem-ho: ens ha tocat viure temps interessants.

Després del Dragon Khan que han estat els dos tripartits, la gent que va anar a les urnes tenia un convenciment: ja n'hi ha prou d'aquest color. I així és que el PSC i Esquerra es van ensorrar a les urnes, no tant els de ICV, probablement perquè sempre han estat fidels als seus principis d'incoherència.

I per tant el dia 29 al matí, tots sabíem que CiU havia guanyat les eleccions però sense majoria absoluta, i que hi hauria relleu al capdavant del govern, que ja anava tocant, en tot cas. Llàstima de veure que amb la fragmentació que hi havia hagut entre les formacions catalanes, no es podia fer res de profit (entenent que el més profitós hauria estat declarar la independència aquella setmana, o bé pel pont de la constitució espanyola, cosa que hauria tingut una gran ironia i els hauria repatejat els intestins als cavernaris).

A principis de desembre, la rumorologia anava disparada: que si hi hauria pacte fix, que si no, que si pactaria amb el PP, que si pactarien amb Esquerra, que si li farien la gara-gara a SI... I resulta que al final han pactat amb el PSC, o més ben dit, amb el PSC-PSOE, que recordem que, mal que li pesi a la nissaga Maragall, el PSC a hores d'ara no és sinó una casa de barrets on els del PSOE tenen barra lliure, i si no, mirin cap a on escombra la ministra de defensa: no cap a casa, sinó cap a Madrid. El senyor Mas, que deia que votaria que si a un referèndum d'independència, pactant amb els que s'han estat carregant el país aquests últims anys. I no ens enganyem, que els del PP haurien fet el mateix. El més patètic és que no han estat capaços de pactar la investidura amb Esquerra o amb SI, partits catalans que a priori volen que el país avanci, i en teoria, el mateix que busca CiU, tot i que hi hagi discrepàncies pel que fa a la velocitat. Com dirien els castellans, "la primera, en la frente".

També hi ha hagut rumorologia pel que feia a les conselleries del nou Govern, i de fet encara dura. Rumors molt matiners apuntaven que potser en Duran i Lleida faria de conseller en cap, i alguns independentistes posaren el crit al cel. Comentant-ho a casa amb el meu pare, dèiem que no, que tan de bo, que en Duran estés com a primer conseller! El motiu és ben clar, i permeteu que us ho exemplifiqui amb una anècdota:

Tinc entre les meves coneixences un enginyer de telecomunicacions que treballa per a una de les universitats més destacades del país, i que quan el vaig conèixer vivia a Cervera. M'explicava un dia que ell es sentia català, si bé no s'havia sentit mai com a independentista convençut. Tot i això, em comentava, cada cop que Madrid ens en feia una, com allò de la famosa bandera espanyola de 350 metres quadrats que feia hissar periòdicament el govern del PP a Madrid, "se li encenia la sang catalana".

Suposo que més que pel fet de que fos una bandera espanyola, devia ser pel fet que aquestes coses són de república bananera, i fa vergonya aliena sentir-se relacionat amb aquestes sortides. "No, escolti, que jo a aquesta gent que pengen banderes de la mida d'un camp de tennis i desfilen amb una cabra ni els conec". Ni tan sols a EEUU, país on el patriotisme no s'acostuma a posar en dubte, deuen tenir una bandera tan gran. Suposo que ni tan sols la que penja a la Casa Blanca.

Tornant al tema, a casa dèiem que si en Duran i Lleida havia d'exercir com a conseller en cap, hauria d'anar a negociar a Madrid, però no acords de governabilitat espanyola, no: hauria d'anar a demanar coses per aquí. I que quan hi hagués anat 10, 20, o 30 vegades, i s'adonés que totes les promeses que li havien fet eren paper mullat, i que se'l rifaven com volien, també se li encendria la sang catalana. Potser seria el que fa falta perquè es torni independentista, potser seria la gota que fa vessar el got. Tan de bo!

Lamentablement, suposo que en Duran es devia adonar que estar com a cap de grup a Madrid és molt més còmode, que només ha de protestar retòricament una mica quan ens en fan una de grossa, i que el que haurà de bregar amb el país veí per esgarrapar 4 duros serà el President de la Generalitat. De fet, dubto que en Duran ni tan sols hagués acceptat ser president. S'està tan bé, a Madrid, cobrant dietes! cal suposar que les dietes de la Plaça Sant Jaume no són tan sucoses, i els "cochinillos" de la capital li deuen venir més de gust que les torrades amb tomàquet i la butifarra amb seques.

I la última ha estat aquesta setmana, en què uns senyors del Tribunal Suprem s'han carregat la immersió lingüística, tornant-nos tal i com estàvem 30 anys enrere. Jo encara recordo quan vaig estudiar EGB a L'Hospitalet de Llobregat, primer a l'Escola Pública i després als Jesuïtes, en què la llengua vehicular era el castellà (a l'escola pública, fins i tot a les classes de català!). No desitjo que els meus fills (quan els tingui) es vegin en la mateixa situació.

Un dels grans encerts del Molt Honorable President Pujol, pluja fina o no, va ser normalitzar la llengua a l'ensenyament, i crear una oferta de televisió i ràdio en català. Era un pas més per ser un país normal, un pas que per molts se'ns quedava curt, però tot i això importantíssim. Els nanos dels 90 van créixer veient els dibuixos i sèries de televisió en català, que cal dir que eren millors que les que feien a la resta de l'estat, i que quan els nens de castella, galícia o andalusia descobrien en Son Goku i el Doctor Slump, aquí ja en coneixíem els fills i tot. Eren temps bons, en què els nanos podíem clamar orgullosos "no, que això a Catalunya ja fa 10 anys que ho tenim vist, encara us falta camí per agafar-nos".

Actualment, després de molts anys d'abusos per part del govern central, rematats amb 8 anys de tripartit, han ensorrat la credibilitat del govern català i les aspiracions nacionals de molts catalans, que estan comvençuts que "ja no hi ha res a fer". No sé exactament perquè, molts catalans tenen el mateix tarannà apocalíptic que el soci del Barça: molta il·lusió al principi, mentre la cosa va bé, fantàstic, però a la primera ensopegada, es desferma la caixa dels trons, la gent s'esvera, s'exalta, hi ha molts mocadors blancs, però fora d'això, ningú no es belluga per solucionar el tema, perquè saben que passarà el que hagi de passar.

Continuant la metàfora futbolística, el que ens cal és un president de la Generalitat com en Josep Guardiola: que es dediqui a treballar de valent, que sigui capaç de motivar els parlamentaris, que pugui arrencar aplaudiments de les graderies contràries, i sobretot, que ho guanyi tot el primer any. Enlloc de conformar-se amb la lliga, que ho vulgui tot, que ho guanyi tot. Res de concert a mitges, o ball de competències. Independència. Això són les sis copes. O, en metàfora messetària i taurina, perquè ho entenguin els de la caverna (si és que algun llegeix això: "cola, oreja, y vuelta al ruedo". Malauradament, dels dos grups polítics que defensaven això, un (Reagrupament), ha quedat fora del parlament, i l'altre es veu obligat a partir-se el temps al 50% amb els "Ciudadanos" tot i haver tret un escó mes, injustícia flagrant que s'ha produït amb la connivència dels altres partits i de la presidenta del parlament, que és nomenada per CiU. Que després es vanten de ser catalans i de mirar pel país. Potser la gent jove sí, que mira pel país, però em temo que els de dalt de tot tenen altres objectius. Si és així, ja va tocant el relleu generacional, si us plau.

Com deia, i malauradament, ens ha tocat viure temps interessants.

Wagner, Llibertat, Olor.

A la gran pel·lícula que és Apocalypse Now, hi ha aquella escena en què la tripulació del Capità Willard, es troba amb el novè de "cavalleria", comandada pel Tinent Coronel Kilgore. En Kilgore, en assabentar-se que dins la tripulació hi ha en Lance Johnson, un surfer professional, decideix aturar-se un moment a la desembocadura del riu Nung, perquè en Lance pugui mostrar-los el seu art. Problema? Hi ha un risc elevat d'ésser atacats, perquè el delta pot estar ple de tropes enemigues, i el petit poblet de pescadors que hi ha a la platja podria ésser un cau de vietcongs. La solució, una de les escenes més famoses de la pel·lícula, i que ha donat la volta al món infinitat de cops, és un vol rasant amb els helicòpters, que fan sonar a tot drap la cavalcada de les valkíries de Wagner pels altaveus que porten, mentre metrallen indiscriminadament el poblet, suposadament capturat per l'enemic. Segons explica el Tinent Coronel, això torna bojos els enemics ocults. Com que li fa l'efecte que alguns guerrillers han pogut fugir a la vegetació que envolta el poblet, en Kilgore procedeix a fer bombardejar tots els arbres i arbustos de la zona amb napalm, per anorrear aquest enemic invisible que podria estar esperant per atacar-los. La frase que diu a continuació també és de les més famoses de la història del cinema: "M'encanta la olor de napalm pel matí... lo olor, saps, aquella olor de benzina... fa olor de victòria!"

Salvant les distàncies, ara no som pas en guerra, no una guerra física en tot cas, però sí que és una guerra psicològica de desgast. La caverna messetària fa servir tàctiques de guerrilla contra Catalunya: d'una banda, ataquen per la via judicial, recorrent lleis orgàniques ja aprovades pel Parlament i pel Congrés dels Diputats. D'altra banda, miren de desmoralitzar el personal tergiversant la realitat, dient que si ací es persegueix el castellà, que si als ciutadans espanyols se'ls tracta malament a Catalunya... tot plegat, sopars de duro.

Després, comencen a aparèixer grupuscles subversius, que miren de ficar la por al cos de la gent, fent-li veure fantasmes arreu. Perquè a una ciutat model d'integració com és Vic apareix un partit polític que fa bandera de la xenofòbia? Pel mateix motiu que en un país ocupat com és el nostre, on la llengua pròpia pugna per no caure davant una llengua forània, una colla de Capsigranys (o C's) afirma que la forània està en inferioritat de condicions i cal promoure-la. Segur que les 30 monedes de plata les han invertit a Caja Madriz.

Sé que molta gent arreu del país veu els Estats Units amb recança o menyspreu, però tot i els seus defectes, Estats Units és un país modern que té moltes virtuts. Una de les quals, defensar allò que és seu. Potser perquè no tenen el patrimoni cultural mil·lenari que tenim aquí, saben valorar les coses que tenen. Han fet de la llibertat individual una bandera, i la porten fins a les últimes conseqüències, barallant-se amb qui calgui per mantenir-la. És cert que de tant en tant la vessen i es fiquen en llocs que més valdria no haver tocat, però errare humanum est, i de fet, si no fos per ells i per l'Otan, els Balcans (aquí, tot tombar la cantonada) encara seguirien en conflicte, mentre la Unió Europea tindria un comitè de savis rumiant què se n'ha de fer. I ells ho saben. Recordem en una altra pel·lícula, Independence Day, com després de muntar una defensa contra els alienígenes, els americans comencen a explicar el seu pla per telègraf. Un dels talls mostra uns soldats europeus (ara no recordo si francesos o alemanys) que estan rebent el pla, i un d'ells diu: "Són els americans! Ja era hora que algú fes alguna cosa!"

Potser caldria, per tant, fer una mica com Estats Units i començar a defensar el que és nostre. Prendre aquell posat tan ianqui de les pel·lícules i dir: "Fins aquí hem arribat! Ara toca passar a l'acció!". Cal abandonar aquesta actitud, aquest "algú farà alguna cosa", aquest "ja vindrà algú a treure'm les castanyes del foc".

Cal fer, sense entrar en conflictes bèl·lics, òvbiament, el mateix que el Tinent Coronel Kilgore. Fem dels Segadors el nostre Wagner! "Que tremoli l'enemic", diem... A veure si és veritat. Fem de la pura veritat el nostre napalm. Llancem les dades de l'expoli que sofrim contra les masses indecises, expliquem-los la veritat sobre la persecució al català, fem-los veure que fora d'aquí se'ns menysprea i se'ns veu com a ciutadans de segona. Cornuts i pagant el beure, estem. Cap persona amb dos dits de front pot conèixer aquestes dades i no creure que la independència és el millor que li pot passar a Catalunya. Com tants cops ha dit el Doctor Carretero, la llibertat no es dóna, es pren.

Flairem la llibertat, i agafem-la! El proper dia 28, a les urnes, en tenim una oportunitat: no la malgastem!

Un país modern ?

Ben tornats,

Recordareu aquell president de govern del veí del costat que va anar, tot orgullós, presumint de modernitat i de comptes sanejats, i que després es va clavar la gran patacada. Doncs bé, ho era, realment, de modern, aquell país?

Un país on molts aturats culpen els immigrants de l'atur existent, on gran part de l'economia depenia d'un sector, el de la construcció, en què la gent no s'ha preocupat de formar-se, i quan aquest sector ha fet figa, els treballadors s'han trobat competint en igualtat de condicions amb gent sense qualificació arribada d'altres indrets.

La culpa d'això de qui seria, doncs? La podríem atribuïr a molts empresaris, que no permeten formar-se als operaris, no fos cas que trobéssin una feina més ben pagada i toquéssin el dos (n'he vist casos). També es podria atribuïr al pragmatisme o deixadesa dels treballadors, que s'estimen més guanyar-se les garrofes fent jornades draconianes que arriscar-se a aprendre un nou ofici, que podria (o no) servir-los d'alguna cosa. En cap cas és culpa dels nouvinguts, que tant si vénen qualificats com si no, han d'acollir-se a una feina que els doni prou diners com per viure (o malviure). Com que vénen sense res, tampoc no han de renunciar a res, i poden acceptar treballar per sous més baixos que els autòctons, empantanats com estan mirant de pagar hipoteca, cotxe, televisió per satèŀlit i apartament a Torredembarra, no poden acceptar. Sous que, en molts casos, són inferiors al que cobrarien en cas d'agafar l'atur. Algú s'estranya, doncs, que molta gent opti per exhaurir la prestació?

I és que en el fons, tot és un problema de la manera de pensar. Com que les condicions de vida ja són prou precàries en condicions normals, la gent no arrisca, no és emprenedora, mira de trobar una estabilitat, encara que sigui dolenta. Un exemple clar de dinamisme econòmic són els Estats Units d'Amèrica. Molta gent hi va anar, perseguint el "somni americà", creient que encara que hi anessin sense res, podrien arribar a triomfar. El resultat fou que emprenedors de tot el món hi van anar a mirar de millorar el seu estatus econòmic (i millorant, de retruc, el del seu país d'acollida). Aquest model és similar al que veiem per exemple a Barcelona, de la mà de molts comerciants xinesos. Vénen, munten un petit negoci familiar, i quan el tenen amortitzat, en munten un altre, i després un altre. Molts Pakistanesos tenen una mentalitat similar. Com és possible, doncs, que els catalans haguem perdut aquest esperit emprenedor? La corona d'Aragó va arribar a ser una potència mercantil, i la majoria d'empreses exportadores de l'estat són ubicades al principat.

El govern ha de poder apeŀlar a aquest esperit emprenedor, i posar tots els mitjans perquè la gent es formi, arrenqui nous negocis competitius, i això ens tregui de la crisi que arrosseguem. També haurà de posar mesures perquè no ens tornem a trobar en un cas semblant. Ha de fer canviar l'esperit de la gent, crear aquest orgull de ser català, fer que dir "sóc català" equivalgui a dir "sóc ciutadà d'un dels motors econòmics d'Europa".

El govern, en definitiva, té la responsabilitat de posar tot el que calgui per convertir-nos en un país modern.


Oriol Ferrerons Manich.
- Escrit des del meu iPhone.

Superherois: anàlisi de la campanya política en clau de còmic.

Eeeep! Que per si algú no se n'havia pas adonat, estem en plena campanya electoral! Els partits comencen a clavar-se punyalades els uns als altres, fins i tot els que estan (suposadament) aliats i són companys de govern! I és que al mòn dels superherois de còmic ja passa, això... Es troben, es barallen entre ells, i al final tots acaben ben avinguts i fent una supercostellada, fins al proper còmic on es tornin a trobar de cara, en que tornaran a barallar-se i clavarse mastegots. Aparteu les criatures!

I és que és impressionant veure com alguns súpers s'empesquen les excuses més vils per evitar donar la cara davant els mitjans de comunicació i protegir les seves identitats secretes, sobretot quan aquestes són ben diferents de la seva identitat de superheroi. Al número 328 de la col·lecció "Grey Men", de l'editorial Publicadora Social Comiquera, el Super-Monty, conegut súper-progre que té una identitat secreta més espanyola que el toro d'Osborne, començava fent un bon ús dels seus poders d'invisibilitat per no saltar a palestra televisiva, i en veure que la cosa no anava bé, feia ús de la seva super-barra per demanar un debat cara a cara en castellà contra en Mas-Man, i compensar així la seva habilitat infra-lingüística.

En Mas-Man, però, contraatacava treient part del seu Mas-arsenal pesant d'arguments electorals. Conegut integrant del Duet Fantàstic, en Mas-Man i el seu company, en Duran-Robin, estan habitualment ben sincronitzats, i són capaços d'escalar les altíssimes parets de la meseta central ajudats de la seva Mas-corda. Ara bé, a en Duran-Robin a vegades el perd l'afany de protagonisme i perd l'oremus, contradient en Mas-man (que, al cap i a la fi, és el protagonista del còmic) intentant esdevenir un superheroi de ple dret amb títol propi. Si llegiu el número 237 de la saga de l'Infinita Crisi de les Bombolles Immobiliàries, publicat per CiUx Còmics, veureu com en Mas-Man promet el concert econòmic als habitants de Cathaloniam City, però en Duran-Robin de seguida agafa el Mas-Micro i proclama que en Mas-Man els enreda, que això és impossible i ells ho saben, i tot perquè en Duran-Robin té un pla secret per convertir-se en un dels súpers de ple dret que habiten a l'àtic de l'edifici messetari central.

Si seguim el repàs a les novetats de còmic de la campanya, ens trobarem en Puigcercós Dues-Cares, estrella de l'editorial Esquerra. Com tothom sap, en Dues-Cares és un personatge d'origen radicalment independentista, però que a la vista d'una poltrona, la seva personalitat canvia completament, essent capaç de pactar amb qui faci falta, quan faci falta, i de vendre el seu antic mentor, tot per aconseguir més poder i influència sobre la societat civil i a dins el partit. No comptava, però, amb l'astúcia d'en Super-Monty, que en el gran Crossover entre 3 editorials (PSC, Esquerra i Iniciativa Veritable) no dubta a sotmetre'l als seus designis. I és que el súper-equip que combina herois de les tres editorials és un poti-poti força inestable, en què els guionistes d'una i altra editorial no s'han acabat de posar d'acord en quin rumb ha de seguir la col·lecció. Sembla que després de l'últim desacord entre Governeishon Man (de dia, el tímid senyor Ausàs, de nit l'implacable conseller de Governació) i el Súper-Monty, mantenir l'acord entre la Publicadora Social-Comiquera i l'editorial Esquerra pot resultar complicat, així que cada cop els personatges de cada editorial van més a la seva... i és que al cap i a la fi, en temps de campanya!

Parlant de l'editorial Iniciativa Veritable, els lectors estan una mica desorientats amb el canvi de protagonista de la sèrie "El Camaleó", un personatge que, com el seu homònim, és verd però que pot canviar de color segons li convingui, per fondre's amb l'ambient. Fins ara, el seu protagonista era el gracienc Xoan Saura, en la seva identitat secreta casat amb la maligna Anti-Sistema, però que gràcies al seu full de serveis va aconseguir que el nomenessin capitost de la Munió Orgànica de Senyors Sobradament Organitzatius i Solidaris, o M.O.S.S.O.S. A hores d'ara, en Xoan es troba tan absorbit per la seva monumental tasca, que amb prou feines pot posar-se el seu super-vestit de Camaleó. Així és que els guionistes de l'editorial IV van decidir retirar el personatge, i que el seu llegat perdurés en la figura del Nou Camaleó, un noi jove amb moltes idees, que no dubtarà a camuflar-se amb l'entorn majoritari per participar a tots els possibles futurs Crossovers entre les editorials PSC i IV.

Després d'això, hi ha un parell d'editorials que continuen com sempre: la Punyetera Publicadora continua amb els guionistes de la vella escola, que porten més de 50 anys amb els mateixos arguments i diàlegs, i no n'aprenen mai. Tot i així, té un públic reduït però fidel, que últimament es manté força estable. Veurem com li va al nou personatge, l'increïble Alícia Sonora-Cantarella, que tot i ser víctima d'uns malignes cirurgians plàstics, té la capacitat d'improvisar discursos xenòfobs per Badalona i anticatalanistes allà on facin falta, sempre d'acord amb el que diguin els seus guionistes, és clar. Després l'editorial underground Ciudadanos, que va tenir molt ressò per ser la primera editorial de còmics que portava l'erotisme a les portades i pancartes, però que va tenir unes vendes penoses i va estar a punt de plegar quan els socis de la junta es van barallar entre ells. Caldrà veure si són capaços d'aguantar, perquè és de les poques editorials que només publica en monolingüe i això redueix molt el mercat.

Una altra novetat del sector underground és la de l'editorial Punyeteros x C*llons, una colla d'arreplegats que, després d'una intoxicació etílica per ratafia en mal estat (o per amanita muscaria, que estem en temporada i també pot ser), van decidir readaptar clàssics alemanys i espanyols dels anys 30, cosa que (esperem, perquè el guió de base és nefast) no tindrà gaire repercussió en les vendes de l'editorial. La història més forta de l'editorial, que anuncien a un munt de cartells gràcies a uns mecenes secrets (qui s'atreviria a dir que paga una porqueria semblant?) és la d'Anglada el Terrible, un regidor osonenc que amb l'ajut d'uns tertulians del sistema Intereconòmic, vol dominar el món i fer fora tots els que no són com ell (és a dir, tots els humans en general).

Per últim, acabarem fent un repàs de les novetats de les editorials Independents, que com passa al cinema, són les úniques amb propostes originals i que trenquen amb la línia editorial generalitzada:

D'una banda tenim l'editorial Solidària Independent, que tot i les presses per treure el número 1 de la seva col·lecció principal, sembla que van forts i s'han permès rebutjar una oferta de compartir recursos amb l'altra editorial independent del país, que té una trajectòria més dilatada i amb una base d'afeccionats ben consolidada. La proposta d'aquesta editorial es diu "Tres en un Burro (Català)", i explica la història de tres comediants que, venint de sectors molt diferents de la societat, es pugen a un burro i no en baixen ni per anar al lavabo. La situació dóna peu a diferents situacions dignes del gran Fellini, com ara que els comediants no poden anar a festivals independentistes populars perquè el burro no pot saltar un fossat, o que una colla de periodistes eixelebrats va tirant articles al cap del genet que mena el pobre burro, de manera que l'animal (el ruc, no el genet) no sap ni quina paret toca. Altres gags no estan tan encertats, com el de que el primer genet vol acceptar ruc-estopistes, però el segon i tercer genets els fan fora a patades quan s'acosten a la montura. En definitiva, una proposta còmica i original que estem segurs que tindrà més sort que els còmics underground que hem esmentat abans.

I el bo i millor per acabar: l'editorial Reagrupament presenta el seu títol estrella en format digital, ja que pràcticament tots els diaris han rebutjat la inclusió de les aventures del Doctor Carretero i companyia en les seves pàgines. Al crit de "Catalans, Reagrupeu-vos!", aquest conjunt patriòtic de veritables super-herois sembla que pot estar per tot el territori nacional alhora, es multipliquen per mirar d'ajudar contra la plaga d'espanyolitis que arrasa la consciència nacional del país. Hem dit veritables super-herois perquè aquests no porten malles de colors i no són milionaris que visquin de renda, ans al contrari, són treballadors, professionals i que estan disposats a donar-ho tot pel seu país, Catalunya. Els guionistes de l'editorial són llestos i toquen de peus a terra, sense recórrer als arguments còmodes i que ja tenen un mínim assegurat de vendes, s'estimen més arriscar per captar el públic que ja està cansat de la cantarella de sempre i de les històries suades. Això si, alerta amb la SGAE, que sembla que hi ha molta gent que vol piratejar el contingut dels seus còmics... veurem com acaba tot. De moment, l'entrada de l'editorial als mitjans digitals ha estat un èxit, i sembla que molta gent es belluga per anar i col·laborar amb les activitats que l'editorial planifica des de la xarxa 2.0. Des d'aquí, només podem fer que promoure i donar a conèixer les activitats i els arguments d'aquesta editorial, i esperar que a l'hora de la veritat, Reagrupament obtingui un gran èxit de crítica (ja el té) i de públic.

Moltes gràcies.

La màgia de les enquestes

I seguirem l'activitat electoral, aquesta frenesia que ens ha agafat a tots ho vulguem o no, i que durarà fins cap allà al 28-N. Els partits tradicionals (amb representació parlamentària), de moment no fan sinó afegir llenya al foc, dient que els altres són molt dolents i que ells tenen la solució a tot. El resultat és que si hom només es fixa en els comentaris negatius, acaba esfereït només de pensar en les opcions que se li presenten.

Afortunadament, hi ha gent de principis i que té les coses clares, grup del que formo part. Per això, quan ahir em van trucar per telèfon per a fer-me una enquesta "sobre actualitat" que podia durar uns "20 o 25 minuts", i amb una operadora castellanoparlant, vaig decidir arriscar-me i deixar que em fessin les preguntes necessàries. Vaig pensar que tot fos per espatllar-los la mitjana de l'enquesta, que a L'Hospitalet sí que hi havia independentistes empadronats, però que si jo rebutjava participar en l'enquesta i per mala sort, tota la resta de patriotes rebutjaven participar, sortiria que no n'hi havia cap. Així que hi vaig accedir.

Però com diria el senyor Monegal, de BTV, ah! Alerta! Que les enquestes no són el que semblen! Van estar fent preguntes de valoració del govern actual, les mesures que havia pres, etc. Evidentment, em deixaven triar entre "buena, no tan buena, regular, no tan mala, mala". En més d'una ocasió vaig dir a la noia: "y la opción nefasta no aparece? porque creo que mala se queda corta". Fins aquí bé.

Tot seguit, em van començar a fer preguntes de valoració sobre líders polítics. Per a la meva sorpresa, Reagrupament (i Carretero), i Solidaritat Catalana (i en Laporta) sí que hi sortien, i vaig respondre en conseqüència, valorant bé aquells líders que aposten per la independència de veritat (i dic de veritat, perquè no sé si a en Puigcercós se'l creu algú quan diu que són independentistes, però jo no, no després d'en Monty). Curiosament, l'enquesta només anomenava en Jan Laporta com a líder indiscutible de SC, mentre que en López Tena i l'Uriel Beltran no apareixien per enlloc. Però bé, cap problema.

A continuació, vam passar a un altre tipus de preguntes, aquelles de "fulanito de tal dice que bla, bla, bla... eso le hace estar más o menos a favor suyo?". Diguem que aquí gairebé tot es va centrar en preguntes sobre afirmacions del ( lamentablement, encara) president Monty I d'Iznájar, i de'n Laporta. I aquí torno a dir: Ah! Alerta!

Perquè resulta que algunes de les afirmacions que atribuïen a en Joan Laporta (que no dubto que les hagi fet) eren xifres econòmiques de balances fiscals i dèficit anual tretes dels informes del Cercle Català de Negocis, que està bé que es facin servir, que per això treballa aquest grup de patriotes, però que les atribueixin com a paraules de'n Joan Laporta exclusivament, quan aquestes xifres són allà per tothom, i sabent que els companys del CCN les hi posen per tothom, em sembla un menyspreu de cara al propi CCN. Podrien haver plantejat la pregunta com: "estudios serios y contrastados hechos por una reputada organización de economistas demuestran que..." i acabar "esto hace que se plantee votar a un partido independentista, o cree que es mejor que todo siga igual?". Atribuïr això a en Joan Laporta em sembla una manera subtil de fer campanya electoral dins d'una enquesta aparentment imparcial (si algú et diu "ei, que t'estan fotent la cartera!", te'l creus automàticament i et gires a veure si és veritat, oi?).

I després va arribar el discurs polític de SC, és a dir, el de "Laporta dice que hay que buscar la regeneración democrática, etc." Em va semblar una pregunta també mal formulada, sense entrar a mirar si primer és l'ou o la gallina, podríem dir que "Els partits independentistes (Reagrupament i SC) aposten per una regeneració política, etc". És més fidel a la veritat, i no entrarem a dir qui va ser el primer a dir-ho en els seus programes.

Va haver-hi tota una tanda de preguntes d'aquestes, atribuïnt tot d'afirmacions a Laporta i saber si això feia que el recolzés més o no. Com li anava repetint a la noia, "escolti, és que l'únic que diu això no és en Laporta, això també ho diuen des de Reagrupament!". Evidentment, si l'únic en clamar per la independència i la regeneració democràtica fos en Laporta, em veuria obligat a recolzar-lo, però Reagrupament rema en aquesta direcció des que es va constituïr. Dit això, no negaré que em sembla un error molt gran (mastodòntic, escolti) el no haver estat capaços d'articular una candidatura unitària pel parlament, cosa que en definitiva afavoreix els partits de sempre (que ja hi compten, amb la llei d'Hondt, que és la que, legislatura rere legislatura, els fa esgarrapar escons que no s'han guanyat). Com diuen els mesetarios, "divide y vencerás" (miri si en fa de temps, que ho saben i ho apliquen!).

Finalment, tota una altra carretada de preguntes que doneven a escollir entre "solucionar la crisis", "realizar planes de empleo", "rebajar los impuestos", "hacer más gasto en infraestructuras", o bé la independència de Catalunya. Com jo mateix vaig anar repetint un cop i un altre, "senyoreta, això que em diu és una pregunta trampa... el dia que siguem independents, podrem fer això altre que em diu, i amb més garanties que si ho hem d'articular des de MadriZ".

M'agradaria saber si aquesta enquesta que em van fer sortirà publicada a algun lloc, i si és així, m'agradaria saber exactament com hi sortiran reflectides les respostes que vaig donar. Com si ho veiés: "Reagrupament puede tener opciones a entrar en el Parlament, aunque el líder más valorado es Joan Laporta" (evident, si les alternatives que em donen per triar són en Monty o la Sánchez-Camacho, i en Carretero no hi surt per enlloc).

La màgia de les enquestes! Oooooh! Una medalla!

11 de setembre, i vénen eleccions!

Doncs vet-ho aquí que som, un cop més, a 11 de setembre, un cop més en un país ocupat, i un cop més, seguim cornuts i pagant el beure.

De tota manera, i respecte l'emancipació nacional, em permetré citar Herman Melville en el seu idioma original: "thar she blows!" (allà rebufa).

Aquesta cita, de la gran novel.la Moby Dick, com més d'un haurà endevinat, ens ve a pèl: ja s'albira el dia en què ens emanciparem com a nació, probablement no al proper novembre, però ja se li veu el llom, com a la balena blanca, a l'horitzó. I esperem que quan els baleners del TC ens vinguin a tocar allò que no sona, tinguin la mateixa fi que el capità Ahab, ensorrats pel pes de la justicia històrica.

Però bé, tornant al tema de les eleccions: segons aquest senyor d'Iznájar, el dia 28 hem de fitxar a les urnes. Dic fitxar, perquè trobo que en un estat (suposadament) democràtic, anar a votar hauria de ser un deure, no un dret. Les abstencions haurien de ser excepció, reservades als malalts, a les persones que no es troben en plena possessió de les seves facultats, o a la gent que, senzillament, no pot fer-ho.

El problema, l'abstenció, rau en què actualment, no hi ha cultura democràtica. Sóc de la opinió que a les escoles, els professors haurien d'ensenyar als nois el valor d'una democràcia. Ensenyar-los com es munta una campanya, com es fan els debats, com funcionen les estadístiques: en algun punt de la seva formació, haurien de fer treballs seguint l'evolució d'una campanya muntada per la mateixa escola, si ho volen, com a assignatura interdisciplinar, amb noms de partits ficticis, i que els mateixos nois elaboressin propostes, fessin campanya, debats, i tot el que cueja. Així, aprendrien que no és pas una bicoca, fer rutllar el país, que cal esforç, perseverança, i valorarien més el fet d'exercir el seu dret (deure) a vot quan els arribés el moment.

Senyors consellers de cultura (actual i futuribles): Aquí els deixo una proposta en ferm.

El saben, aquell que diu...?

Un senyor amb barba i puro, que es diu Rajoy, i que resulta que viu al seu món "rojigualdo", ara diu que poden forçar un pacte PSC-PP a Catalunya. Aquest senyor resulta que, conscient o inconscientment, està plagiant una idea de l'Albert Ribera, aquell que fa 4 anys ens va regalar la seva anatomia, ho volguéssim o no, en els cartells electorals. I què deia, l'Albert Ribera? Que C's podria pactar amb el PP per aturar el desastre independentista. Però clar, la proposta és poc menys que utòpica, si ens posem a comptar escons.

Ara bé, la Proposta d'en Rajoy podria funcionar des del punt de vista dels escons si es portés a terme avui mateix. Després del 28-N, caldrà veure-ho. Tinc moltes esperances posades en que, parlant en plata, la nata que es fotrà el PSC a les urnes serà antològica, amb Corbacho o sense, i que no sumaràn ni amb calculadora.

El tema, però, és que aquí el senyor de la barba i el puro s'escolta la gent equivocada. I no vull dir que s'escolti en Ribera, que ja deu tenir problemes perquè l'escolti ningú, vull dir que al partit de'n Rajoy hi ha un altre senyor amb barba, en Mayor Oreja, que té unes idees i una visió peculiars de com funciona el món, i amb tant discurs kafkià, li deu haver menjat l'orella (la de'n Rajoy, no la de'n Mayor) fins que el cap de llista del PP al congrés ha vist el món com ell se l'imagina. És a dir, uno, grande, libre, y rojigualdo.

Però si més no, els senyors amb barba han comès uns quants errors de càlcul:

1. Han subestimat la mala llet que genera una campanya anticatalanista en el personal, i s'obliden que ara ja no només n'hi ha una (la seva), sinó que també hi ha els C's i els nois de PxC, que es dedicaran a estendre bilis allà on compareguin. El català, acostumat a la bona gastronomia del país, no és massa partidari de la bilis (per no dir gens), així que és previsible que hi hagi un efecte rebot, i que més gent vagi a les urnes a no votar-los a ells.
2. Han fet un mal càlcul amb el PSC, d'una banda, confien a que voldran seguir manant (i què n'és de còmoda, la poltrona), però també confien en què voldran fer-ho a qualsevol preu. I no és així. A can PSC saben que un pacte PSC-PP, a banda de produïr butllofes en casa pròpia (i alguna defecció), els condemnaria a perdre una gran part de l'electorat, perquè...
3. Catalunya no és Euskadi. No tenim un grup mal dit terrorista (com tots els entesos saben, no ho són, de terroristes, només són un grup de mafiosos aficionats, menyspreat pels autèntics mafiosos, tal i com explica Roberto Saviano, que ningú discutex que és un entès en aquest tema). La gent no està predisposada en contra del nacionalisme a causa de la violència, bàsicament perquè no en fem. Aquí som capaços de juntar més d'un milió de persones clamant pel reconeixement de Catalunya com a Nació al centre de Barcelona i que no hi hagi cap aldarull.
4. I com que no hi ha violència, aquí no podràn passar-se per l'engonal 100.000 vots dirigits a formacions independentistes amb l'excusa d'il·legalitzar-les perquè són violentes.

I per tots aquest motius, és d'esperar que els surti el tret per la culata, i que tota aquella gent que va sortir al carrer vagi a votar el 28-N, que tot i ser una data el més allunyada possible, a veure si s'apavaiga el rampell independentista, hem de tenir confiança en què serà una data en què es començarà a girar la truita. I que si no és ara, sigui d'aquí a quatre anys, en el 300 aniversari de l'entrada de tropes espanyoles a Barcelona amb ànsies d'anorrear culturalment i física un país i una gent, en que podrem dir, amb veu ben alta, mirant cap a Madrid: "A cagar, a la via!"

Nivell C sí, nivell C no...

Molt bon dia a tothom, ja tornem a ser ací amb una nova entrada (qui sap, potser algú la llegirà i tot...)

El tema que encetarà l'articlet d'avui és l'exigència de la Generalitat als professors perquè acreditin el seu coneixement del català, una exigència que, d'altra banda, ja ha estat tan matisada i suavitzada que finalment acabarà en paper mullat, igual que la suposadament útil llei del cinema (heu vist gaires pel·lícules en català a la cartellera, últimament? Jo continuo anant als cinemes en V.O.)

Analitzem per un moment la demanda de la Generalitat: Nivell C acreditat per a tots els professors d'universitat. Jo vaig acabar el COU el 1994, i a tothom de la meva lleva se'ns suposava el nivell C només per haver acabat el curs aquell any. No exagero si dic que, tot i així, m'agradaria veure els meus companys de promoció fent un examen de nivell de català. I alerta, sóc conscient que jo també cometo les meves errades de tant en tant, però m'agradaria pensar que són mínimes. No em considero un home de lletres, sempre m'han atret més les ciències, però des de ben petit, el meu pare em va trametre la importància de saber escriure correctament. Ja no parlo d'escriure de manera artística, no tothom pot ser un Espriu o un Pla, vull dir escriure correctament, sense fer faltes d'ortografia, fent un ús correcte dels pronoms febles (que no cal que sigui exhaustiu i hardcore, perdoneu l'anglicisme, però fer-ne un ús adient i no canviar-ne les funcions).

Tothom des de ben petit assimila que, en escriure una operació matemàtica, cal posar els símbols d'operació necessaris, que no són intercambiables, i que a voltes l'ordre dels factors sí que n'altera el resultat, segons l'operació de què es tracti. Perquè la gent no entén que amb el text escrit passa el mateix? els complements, els pronoms, tenen un ordre, a vegades intercanviable i a vegades no, i tenen una manera precisa d'escriure's. I si s'escriu malament, sí que es pot mirar d'interpretar, però fa mal d'ulls.

He sentit que molta gent s'excusa en professors l'origen dels quals és de fora de Catalunya, per dir "no els podem exigir que escriguin amb propietat, perquè no es van educar aquí". Jo els demanaria, com es deia en alguns diaris, que com a mínim entenguin el que se'ls està dient en català, si algun alumne s'hi adreça, encara que després els contestin en castellà, o en anglès. Però l'alumne té dret a ser entès en la seva llengua. I ara, l'anècdota, que probablement sigui menys anecdòtica del que sembla, sospito que deu ser un cas força comú.

Vaig conèixer, anys enrere, un professor universitari, un doctor enginyer que aspirava a catedràtic (i que, pel que en sé, encara no se li ha concedit la plaça). Era nascut a fora del principat, i per tant, es relacionava amb el seu entorn única i exclusivament en castellà. No sé si a les seves classes atenia preguntes formulades en català perquè no vaig haver d'anar a cap de les seves classes, però sempre que hi vaig haver de parlar, havia de fer-ho en castellà (qui paga mana, diuen). El cas és que tothom tenia assumit que aquell professor era forani i que per tant, tot i ser en una universitat catalana, podia fer i desfer en castellà.

Ara bé, un bon dia vaig haver de revisar uns textos seus, uns llibrets de problemes o de pràctiques (no recordo exactament), que els alumnes de l'assignatura de la qual ell n'era el coordinador havien de rebre i treballar a casa. El recull estava escrit en castellà, la llengua en la qual aquest doctor enginyer (aspirant a catedràtic, recordem-ho) s'havia educat des de la seva infància. No entraré a discutir detalls, només diré que les faltes d'ortografia que hi havia en aquell recull de problemes eren suficients com per fer plorar sang a qualsevol entès en la llengua de Cervantes. I estem parlant d'un text acadèmic, que no és precisament literatura d'alta volada. No em puc imaginar el que deuen passar els correctors de les publicacions on aquest senyor, i tants altres com ell, envien els seus articles d'investigació.

I aquí anem al quid de la qüestió: Ja no parlem d'un nivell C de català, un professor, un doctor enginyer, un catedràtic, són figures rellevants en el sistema educatiu. Se'ls suposa un mínim nivell d'estudis, se suposa que han hagut de superar uns cursos previs on se'ls ensenya ortografia i gramàtica. Se suposa que una persona que hagi assolit aquest nivell ha de disposar d'una cultura àmplia i ha de saber expressar-se correctament, a més de ser competent en la recerca i en la docència com se'ls suposa a tots els professors. És per a mi impensable, per tant, que algú que pot assolir aquest nivell dins el sistema educatiu sigui incapaç d'escriure bé el seu propi idioma. i fixeu-vos que no parlo del català, parlo de l'idioma en què se l'ha educat.

En el cas del senyor Sala-Martín, aquest idioma seria el català o el castellà. I em sembla fantàstic que, segons diu ell, no li hagin fet cap mena de prova de nivell d'anglès a les universitats americanes on ensenya. Jo tots els anuncis que he vist on demanen professors per anar a l'estranger, demanen passar el TOEFL, una prova de capacitació d'idioma anglès d'origen nord-americà, o similar. Potser és que el senyor Sala-Martín és tan bo en el seu camp, que no li ha calgut passar-la. En qualsevol cas, estic convençut que pot expressar-se verbalment de manera prou clara com per fer-se entendre pels seus col·legues i alumnes. I suposo que si més no, per escrit, deu ser prou hàbil com per engegar el corrector automàtic de l'aplicació informàtica que utilitzi per escriure els seus articles.

Pel que fa a la meva opinió, si és que a algú l'interessa, una suggerència pel senyor Huguet i pel qui hi vagi a continuació: que des de l'ensenyament primari en endavant, en totes les assignatures, les faltes d'ortografia restin puntuació a tots els exàmens i treballs. Ens asseguraríem, com a mínim, que algú que finalitza l'ensenyament universitari està realment capacitat i es mereix el títol que penja de la paret de casa seva. I això, en tots els idiomes vehiculars: català, anglès i castellà. Al principi hi hauria el problema que els professors potser no estarien a l'alçada del repte de corregir els exàmens, però a la llarga, milloraria la cultura general i potser la gent llegiria més i tot.

Una nova perspectiva

Ja tornem a ser aquí, amb una altra entrada en aquest blog. Abans que res, fer un apunt sobre la resposta que em va donar TV3 respecte la carta que els vaig enviar (veure l'anterior entrada del blog):

Resposta del Servei d'Atenció a l'Audiència:

Benvolgut Oriol. Televisió de Catalunya no menyspresa ningú però en un context en què hi ha molta informació és evident que destaquem els partits i grups més majoritris que hi participen. Procurem sempre ser imparcials i no tenim ordres de tapar ningú ni ho volem fer. Salutacions. Televisió de Catalunya Atenció a l'Audiència www.5430.cat

Bé, ells veuran què fan, però si "destacar" els partits majoritaris vol dir obviar totes les altres alternatives, llavors sí, que la seva descripció la trobo d'allò més acurada. En fi, passem al tema d'avui.

Com a veí de l'Hospitalet que sóc (i m'hi he criat durant la major part de la meva vida), M'ha sorprès agradablement trobar mostres de suport als moviments per la independència en aquesta ciutat. Si he de ser sincer, creia que no ho veuria mai, i menys en sectors de població descendents d'immigrants espanyols. Me n'alegro molt, tant si és per motius ideològics, com per motius econòmics, com si és per dur la contrària al govern rabiosament centralista de Madrid, o per qualsevol combinació dels motius esmentats.

Ara bé, també em trobo desconfiança per part d'altres persones. Em trobo gent que diu sentir-se espanyol i gent que diu que se sent català i espanyol (que habitualment no acostuma a expressar-se en català ni que el matin, excepte alguna molt digna excepció, que respecto perfectament).

Si es mira amb una mica d'objectivitat, es veurà que la gent a favor de la independència ho està per motius essencialment econòmics i pràctics, que en molts dels casos van lligats a un component ideològic (de fet no he conegut encara a cap independentista que ho sigui per un motiu únicament ideològic, i que en canvi trobi bé que cada anyens robin els quartos i la dignitat). De la mateixa manera, la gent a favor de seguir units a espanya empra motius purament ideològics (o bé el ja clàssic derecho de conquista del 1714) per justificar que tot segueixi com fins ara.

Així, els unionistes diuen sentir-se espanyols (o tan catalans com espanyols), i no volen veure's en una situació en que, de cop, es veurien a l'estranger, amb totes les seves pertinences en un altre país. Un país on, a més, seria llengua oficial el català i no el castellà (com si de cop i volta, tothom parlés en català d'un dia per un altre... vagin a Andorra i ja ho veuràn, el que s'hi parla... pràcticament tots els llenguatges de la península ibèrica).

Molta de la gent d'aquí declaradament unionista, immigrants vinguts als anys 50 i 60, continua tenint propietats a fora del principat, als seus indrets d'origen, i suposo que algunes de les grans preocupacions deuen girar al voltant de què passarà amb aquestes propietats en cas que ens independitzem. Les nacionalitzarà l'estat espanyol, els les pendran? No sóc economista ni tampoc advocat, però suposant que Espanya segueixi a dins de la UE, i Catalunya es faci estat membre de la UE, no hi ha d'haver cap mena de problema. Els habitants de la UE poden treballar i tenir propietats per tot el seu territori, sense cap tipus d'inconvenient. O no hi ha milers d'anglesos i alemanys que tenen propietats per tot el territori espanyol i català? Per aquesta banda, cap mena de problema.

Donant voltes al tema de com convèncer els unionistes, però, vaig arribar a una reflexió que em sembla interessant compartir amb els (pocs, no ens enganyem) que llegiu aquest blog: quins aventatges suposaria per Espanya el fet que Catalunya s'independitzés?

L'inconvenient ens el sabem tothom, i és molt evident: amb la sortida de Catalunya de l'estat espanyol, aquest perdria la seva principal font de riquesa. Hi ha qui diu que la comunitat de Madrid ingressa més diners que Catalunya cada any, que si és així serà per allò de l'efecte capital, però recordem que també reben molt més a canvi, i per tant no tenen tan de dèficit. El cas és que es trobaria que, deixant de banda Madrid, les altres dues comunitats autònomes amb més riquesa, el País Basc i Navarra, tenen concert econòmic, i per tant no poden tocar els seus calers. La catàstrofe econòmica seria brutal i inevitable. Si els sembla que ara estem en crisi, que s'esperin a veure què passaria.

Ara bé, estic convençut que la independència de Catalunya tindria aventatges a llarg termini per a l'estat espanyol. M'explico, començant per fer un petit anàlisi ràpid de la situació actual:

L'estat espanyol és un estat aferrissadament centralista, amb una de les burocràcies més inoperants i mastodòntiques de tota la Unió Europea, herència del franquisme, que prioritza el benestar (la comoditat) del funcionariat abans que el seu rendiment, i que en cap cas té en compte els mèrits acumulats, i que per tant, no premia l'eficàcia, sinó el coneixement del sistema, el saber-se tots els trucs per quedar bé amb tothom i així, pujar de categoria amb l'antiguitat. És evident que cal reformar-lo.

La justícia espanyola és tan flexible i dúctil com un bloc de formigó armat (i com que estic vinculat professionalment al sector de la construcció, permeteu-me que us asseguri que, tot i que és més flexible que la pedra, el formigó no n'és precisament un bon exemple). Totes les sentències del TC i tots els casos i investigacions que s'han malbaratat a causa de defectes d'instrucció al més alt nivell (el jutge Garzón n'era un especialista, igual que de xumar càmera).

La constitució és immòbil i immutable, com un monòlit que fa de lastre a qualsevol desenvolupament, que impedeix qualsevol canvi. Tota iniciativa que pretengui millorar o canviar el país s'estavella contra la constitució.

Molts altres governs autonòmics estan acostumats, com dirien a Castella, a la sopa boba, a la picaresca, al "yo quiero lo mismo que Cataluña", però sense reconèixer que aquests quartos que els caldran per rebre el mateix que Catalunya, acabaran sortint en última instància, de les butxaques de Catalunya. Aquests governs autonòmics, que presumeixen de sanitat, d'ensenyament, d'autovies gratuïtes, de xarxa de TGV, no pensen d'on surten els quartos.

En aquest aspecte, són com fills adolescents que viuen a cals pares, i que tenen una tarja de crèdit que paguen els seus progrenitors. Van tirant de veta, i quan veuen que se'ls acaba el saldo, i que el seu germà gran (que treballa i que es guanya les garrofes) encara té una mica més de diners per acabar el mes, reclama al pare que li'n doni més. Però el pare que, ai las! està acabant de pagar la hipoteca, el cotxe, i l'apartament a benidorm, per donar-li al fill adolescent, li pren els diners al fill gran, el que treballa, perquè ell no s'ha sabut administrar. I així, el fill gran, l'adult, que estalviava per pagar-se algun capritx, es veu de cop sense cap duro, perquè el pare li ha trencat la guardiola, li ha donat una part al germà petit que no fa res, i a més, s'ha gastat el que restava en vi. Evidentment, el següent pas del fill gran és clar: emancipar-se, pagar-se ell mateix el lloguer, sabent que encara que vagi just per arribar a final de mes, quan hi arribi, encara li sobraràn uns calerons, i que podrà estalviar per fer altres projectes de futur, encara que siguin a llarg termini.

I ara anem a on volia anar a parar: en aquesta família, amb les seves normes gravades en pedra, amb un pare autoritari i uns fills adolescents capritxosos, què creieu que passarà, quan el fill gran, el treballador, se'n vagi de casa? De cop, el pare ja no podrà gastar tants diners en vi i capricis, els altres fills no podran anar a la discoteca cada cap de setmana, i si volen fer festes amb els seus amics, hauran de buscar el sistema de pagar-les, perquè el crèdit a casa s'haurà acabat. Una de les primeres coses que haurà de fer el pare serà tallar les targes de crèdit als fills, evidentment. Després, haurà de seure amb tota la família, explicar la situació, i espavilar a tots els fills perquè facin com el gran i es posin a pencar i a guanyar-se les garrofes. Els fills es queixaran, els semblarà injust, faran rebequeries. Però al final, el fill més agosarat dels que quedin començarà a treballar. Però serà amb unes altres condicions, perquè voldrà assegurar-se que si treballa no li prenen els diners, com li feien al seu germà gran. I de cop, resultarà que la família haurà de tornar a seure a parlar, i començar a canviar aquell modus operandi que havien tingut fins feia poc.

I acabant aquí l'analogia, crec que queda clar on volia anar a parar: tot aquest sistema, aquest muntatge, aquestes normes monolítiques, granítiques, tot això s'haurà acabat en el moment en què Catalunya s'independitzi. Un país que encara té mentalitat de fa tres segles (o més), es veurà obligat a convertir-se en un país modern, en un país civilitzat. En dependrà la seva supervivència. I la gent, al final, ho agrairà, perquè viure en un país civilitzat, en un país del primer món, és una cosa magnífica. I potser llavors, els altres països europeus no els tractaràn de porcs (PIGS= Portugal, Itàlia, Grècia, eSpanya).

Carta a TV3.

Salutacions,

Aplaudeixo la seva iniciativa de retransmetre tota la manifestació del 10 de juliol en directe, No obstant això, he detectat un menyspreu i voluntat d'ignorar la formació Reagrupament.CAT, molts dels membres de la qual van assistir a la manifestació.

Trobo molt trist que, en un país on cada cop som més els que ens unim al clam per la independència, s'estigui maltractant la formació que aposta més fort per aconseguir l'estat propi. Potser em voldran convèncer del contrari, però ara com ara, les úniques referències que recordo a la seva cadena sobre RCat i el doctor Carretero són les que fan al seu programa "Polònia". A les notícies serioses li donen més protagonisme a un brètol com en Josep Anglada que a nosaltres.

Ho trobo trist, francament.

Evidentment, podran optar per ignorar el meu comentari com ignoren el meu partit. Si ho fan, hauré de provar sort amb la meva queixa al "Telemonegal" de BTV, si és que tampoc no hi ha ordres de tapar qualsevol cobertura mediàtica a aquesta formació.

Espero que en el futur siguin més imparcials i recordin que a Catalunya hi som tots, no només uns quants.

Moltes gràcies.

Oriol Ferrerons Manich.

Radicalismes i Aquelarres

Resulta que aquest senyor d'Iznájar que viu i (se suposa) treballa a Catalunya, no se sent còmode amb el tarannà de la manifestació d'aquest proper dissabte que, com a resposta popular, pretenia liderar. Es veu que (horror!) segurament hi haurà estelades, i si a Madrid el veiéssin, potser en treurien conclusions equivocades. Fins i tot Alfonso "el del cepillo" podria pensar-se que l'estem subvertint. I és que sembla que d'aquesta perillosa malaltia, últimament n'hi ha passa, a Catalunya.

Amb quina carona es quedarà, la Chaconeta, quan vegi el seu estimat "Jose" al capdavant d'una manifestació on hi ha estelades? Del disgust que s'endurà, pobreta, estarà un temps sense aparèixer per la plaça Sant Jaume. És clar que si finalment, el "Jose" apareix, mirarà d'estar com més lluny millor de les estelades i pancartes independentistes, no fos cas que el prenguéssin per un radical!. I dic jo: no seria maco que si la concentració és al Passeig de Gràcia, el senyor Monty s'hagués de quedar tancat a casa perquè hi ha estelades per tot arreu?. I la Chaconeta, que no cal que vingui, gràcies, que es quedi amb els seus legionarios i el marrà (que no cabra) que els fa de cap de llança.

I ara anem per la segona part, força més dolorosa. És fet conegut per tothom que el senyor Duran i Lleida cobeja una cartera de ministre a Madrid, i que per tant, sempre és partidari de fer pedagogia, de buscar l'encaix, de trobar una coexistència pacífica amb l'estat espanyol. Ara bé, em sembla que l'encaix se l'han refregat per l'engonal, els senyors del Constitucional. I la pedagogia només serveix perquè aprenguin a fer-nos la punyeta de manera més eficient, a picar allà on ens fa mal. I recordem: estem parlant del senyor Josep Antoni Duran i Lleida, un gran orador, que té presència i savoir faire, i que, en cas d'esdevenir Catalunya un estat independent podria ser perfectament primer ministre del nostre país (si adoptéssim el model President + Primer ministre). Hom pensaria que s'estima més ser un ministre menor sota sospita a Madrid (com ho son tots els catalans que hi arriben, excepte alguns casos extrems) abans que ser un primer ministre d'una Catalunya independent. Com és possible?

Doncs aquest senyor, que més d'un cop (i de dos) deu haver pujat a Montserrat a presentar els seus respectes a la Verge, que parla aquell bonic català de Lleida (i no ho dic en to despectiu, m'agrada l'accent de Lleida, encara que sigui nascut i criat a Can Fanga), que té maneres, que es veu que és tot un senyor català com no en queden gaires... aquesta persona diu ahir mateix, que no vol que la manifestació es converteixi en un "aquelarre" independentista. Com diu? No fotem, senyor Duran!

Si ho compara amb un aquelarre, ens està comparant a tots aquells que volem ser independents amb uns bruixots. I li ho ben asseguro, si fóssim bruixots i poguéssim fer fetilleries per fer canviar la gent d'opinió, faria temps que s'hauria declarat l'Estat Català, o que els espanyols, crispats, ens haurien fet fora d'Espanya, i escolti, pagant per que ens n'anéssim, ja posats! Això sí, que seria un gran encanteri! Ara bé, això gairebé surt de l'àmbit de la fantasia clàssica i entra a dins de la ciència-ficció.

De tota manera, màgia potser no en farem, però escolti, si apleguem prou gent al carrer, si fem prou fressa, si els que estan tan ben instalats a les seves poltrones veuen que aquestes ballen sota els seus respectius darreres, potser llavors començaran a canviar algunes actituds, i es començaran a plantejar les coses d'una altra manera. No em faig gaire il·lusions, tampoc... sé que a les properes eleccions, la coalició de Democràcia Catalana-Reagrupament (o Reagrupament-Democràcia Catalana, que tant és) tindrà tots els mitjans de comunicació en contra. Que Esquerra i CiU, que tradicionalment s'han dit el nom del porc entre ells enlloc de buscar una entesa de país, atacaràn des de dos fronts a la nova formació. Que des de les espanyes ens diràn de tot menys macos, que serem el peligro catalán, que ens pintaran com un grapat d'almogàvers que venim a arrasar l'estado del bienestar (quin benestar? el que deuen tenir ells a la poltrona, oi?).

Però tot i així, val la pena. Valdrà la pena que la gent del carrer vegi com les gasten, els polítics d'ara. Valdrà la pena veure com, en el pitjor dels casos, en què DC-RCat no tregui prou escons com per fer-ho, però davant de la possibilitat de declarar unilateralment la independència, els polítics d'ara s'arronsen, veuen perillar la seva comoditat, veuen que se'ls gira feina i rebutgen fer-la perquè ara ja els està bé. Fins i tot en aquest pitjor dels casos, valdria la pena que la gent veiés això si després de 4 anys més, la gent vota el que ha de votar i (per fi), el 2014 podem ser independents. Ara, que si es pot solucionar el tema el proper mes d'octubre, tampoc no és per queixar-se, eh? A veure si la màgia més efectiva, que és la de la democràcia, funciona d'una vegada.

No vols aquelarre? Doncs dues tasses!

"... Y hasta aquí puedo leer."

Això és el que deuen haver dit aquests pòtols que tenim al "Tribunal Constitusional de las Ej-pañas Indivisibles". Com ho havia dit, setmana rere setmana, la Mayra Gómez Kemp en aquell entranyable (que ve d'entranyes) programa de televisió "Un, dos, tres".

Em disposo a fer uns quants paralel·lismes entre aquell programa, de la factoria del també entranyable (i mític) Chicho Ibáñez Serrador (també artífex, recordem-ho, d'aquell "historias para no dormir", del que també se'n podrien treure alguns paral·lelismes amb la situació actual).

Recordem ara aquell "Un, dos, tres", que durant tant i tant de temps va ser l'únic programa emès els divendres al vespre (i, per tant, líder d'audiència). Els concursants (llegeixi's: polítics autonòmics) anaven a Torrespaña (és a dir, Madrid) a pidolar que els deixéssin participar. Els organitzadors, benèvols ells, els posaven a la roda del programa, i avall que fa baixada.

Abans d'entrar al que seria la part on es podien endur premi, els organitzadors del programa feien competir entre ells en unes proves d'allò més riguroses: primer, uns qüestionaris, que anaven premiats en pessetes, però que pel que ens donen avui en dia amb el finançament, tampoc no anaven gaire desencaminats: "Por veinticinco pesetas: quién es el político con más talante del mundo y que se ha cargado de un plumazo el estado del bienestar y la economía más saneada del continente?". Ja només amb aquestes preguntes, alguns equips autonòmics (vull dir, de concursants) ja quedaven desqualificats. Tot de la forma més políticament correcte, excepte pels exabruptes del Tribunal format per les germanes Hurtado, sinistres personatges que vestien de negre i que anaven cridant allò del "campana y se acabó!" (algú del TC ho devia cridar ahir, ni que fos per fer la conyeta fàcil, el que no sé és si devien fer sonar el gong o no).

Aquí els grups de concursants quedaven reduïts a només un parell. I en aquest moment del programa, ens presentaven a l'equip de Supersufridores (els polítics de segona fila, els que no mamen càmera, els idealistes que no tenen perquè combregar amb les ambicions dels que juguen a la política per aconseguir poltrona), i als "Sufridores en casa" (ara sí, aquests som tots nosaltres, el poble que s'ho mira amb desesperació i enuig i que des de casa no pot fer sinó cagar-se en la mare que els va fer a tots plegats... com a mínim de moment).

Després de presentar aquests Supersufridores, agafaven els polítics autonòmics (ai, concursants, vull dir) i els feien passar per tot un plegat de penúries que anomenaven "prova", i que estaven dirigits a carregar-se un dels dos equips que hi participaven, perquè n'arribés només un: habitualment, els dos equips havien de competir fent el mateix, però a voltes, l'execució del requerit era diferent segons els concursants: com a exemple, posem per cas, un dels equips presentava un text consensuat al parlament però afegint-hi canvis propis, i l'altre equip intentava passar a la fase final pactant de sotamà amb el Chicho Ibáñez Serrador... (quedi clar que això és només un exemple i que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència, eh?).

El cas és que al final, un dels dos equips passava a la fase final de negociació... vull dir, del concurs, que de fet era una negociació un pèl injusta (o a mi m'ho semblava, de fet). M'explico: Els concursants arribaven a la fase final amb els diners recollits a les preguntes, i el premi d'haver passat la prova eliminatòria, que podia variar segons programa. Llavors s'encetava la fase final i més llarga: intercalat amb numerets de música, dansa, humor, o màgia, la presentadora (quan ho veia jo, la Mayra Gómez Kemp, tot i que també va haver-hi una temporada amb el Jordi Estadella, en aquella època en què n'era espectador assidu) agafava un sobret, habitualment extret de l'atrezzo dels que havien fet el número o que hi estava relacionat), i llegia unes frases inconcluses, que rematava amb la lapidària: "Y hasta aquí puedo leer."

En aquell moment, a casa sabíem que era el tot o el res, que molts cops, aquella frase podia amagar la sort, la fortuna i un "apartamento en Benidorm", o bé un final injust en què ho perdien tot. A vegades, però, quan els concursants estaven ben decidits, l'astut presentador o presentadora llegia un trosset més de la frase, que tornava a deixar penjada a la meitat (amb el conseqüent esglai dels concursants i dels Supersufridores), i els oferia un bescanvi: tot el que havien guanyat (o perdut, que encara no ho sabien del tot segur: el joc era pur risc i adrenalina) a canvi d'un misteriós premi, que substituïa tot el que s'havia guanyat fins al moment. El públic de vegades estava dividit, uns deien que els concursants canviéssin el premi, d'altres deien que no. A casa, habitualment erem més partidaris del peix al cove, però teníem assumit que qui no s'arrisca no pisca, i que per tant, calia jugar-se-la si es pretenia anar a alguna banda i sortir amb quartos a la butxaca.

De tota manera, però, cal elogiar els psicòlegs del programa, que devien traçar uns acurats perfils dels concursants, i devien saber qui s'arriscaria i qui no, amb quines frases seduïr-los perquè es fiquessin de peus a la galleda: "Apoyaré el estatuto aprobado por el Parlamento de Cataluña... y hasta aquí puedo leer".

Habitualment, de les dues eleccions possibles, els presentaven primer la que no havien triat: "aquí tenim un estatut de 1979, vell i atrotinat... si us haguéssiu plantat, estaríeu casats amb ell de per vida!". Els jugadors, decidits, s'arriscaven: "no, no, volem l'estatut promès, el que ens has dit que recolzaries!". El presentador burxava: "Apoyaré el estatuto aprobado por el Parlamento de Cataluña... sin embargo, hay un recurso presentado en el Tribunal Constitucional de las Españas indivisibles... y hasta aquí puedo leer. Estáis seguros que no preferís el apartamento en Benidorm?". Però els concursants ho tenien clar: "No volem apartaments ni xalets, volem un estatut com Déu mana!". El presentador (o presentadora), llavors, respirava fons, i tornava a llegir la frase de manera pausada, allargant la conclusió tant com for possible, i en aquest període aprofitaven per colar-hi una o dues falques publicitàries. Després, hi tornava: "Apoyaré el estatuto aprobado por el Parlamento de Cataluña... sin embargo, hay un recurso presentado en el Tribunal Constitucional de las Españas indivisibles... que como son indivisibles, no pueden ser divididas, ni de hecho ni de pensamiento! Y de pensamiento peca este estatuto, y como es pecado mortal, al infierno con él y tiro porque me toca! Oooooooooh, qué lástima!", i "OOOOOooooooh" feia el públic.

Llavors els polítics (és a dir, els concursants) es lamentaven, des de casa ens ho miràvem incrèduls, i dèiem: "és injust que els facin totes aquestes barrabassades i els facin patir tant si després al final els deixen marxar sense un duro!". Però el resultat és que aquella parella de concursants la tenien negra. La setmana següent vindria una altra parella, d'un altre punt d'Espanya, i aquells sí, que s'endurien calers. Tot el que no els havia tocat als d'aquesta setmana, i potser una mica més i tot. El destí no entenia de justícia, i jo de petitet estava convençut que els misteriosos "notarios" que controlaven que tot allò tingués un mínim de fair play, se'ls havien inventat, o que eren actors disfressats.

El cas és que després d'incontables edicions de l'Un, dos, Tres, que em desmuntaven els esquemes i em feien pensar que no hi ha justícia en aquest món (perquè uns s'enduien tant i uns altres tan poc, si potser els que no s'enduien res havien suat i patit més que els que havien arreplegat tot el que hi havia al programa?), vaig decidir solucionar-ho: vaig deixar de mirar-me l'Un, dos, tres, i em vaig passar a la lectura.

Potser que ens ho plantejem. I diria el presentador: "L'estat espanyol ja us ha donat tot el que us havia de donar, de bo i de dolent, i ara ja només tenen existències de bilis... i fins aquí puc llegir."

I contestaràn, els concursants que juguin per guanyar: "Un, dos, tres? Butifarra de pagès!"

Higiene Informativa

Ben trobats altre vegada,

Caldrà que em perdoneu per aquest llarg parèntesi d’unes setmanes, però d’altres deures més urgents m’han allunyat de la literatura, tot i que no de la flama patriòtica que ens eleva, com si d’un globus aerostàtic es tractés, per sobre de l’abast de les fletxes enverinades que ens disparen des de la caverna.

I més o menys aquest serà el tema d’avui. Tota la oferta informativa (ara en diuen “mediàtica”) de què disposem es pot classificar segons el medi per on arriba al consumidor: premsa escrita, informatius radiofònics, i informatius televisius. Hi ha gent que distingeix també entre la premsa escrita i les notícies a la xarxa, al·legant que el medi material és completament diferent (jo diria que és un pupurri de mitjans, text, fotografia, vídeo i clips d’àudio). Fixant-se en els informatius dels diferents mitjans de comunicació, podríem classificar-los segons uns altres barems:

El primer grup són els monstres de la comunicació, generalment premsa escrita o informatius televisats, que fan informatius dirigits a orientar la opinió pública en una direcció concreta (pro-govern o pro-oposició), però sempre, sempre, des de l’òptica centralista i ej-pañola (encara que, a voltes, sembli que volen dissimular una mica). En TV, això ho trobarem a TVE, Tele 5, Antena 3, Cuatro, La Sexta, i (en el cas més flagrant) Intereconomía. En Premsa escrita, pràcticament tots els diaris d’àmbit estatal, alguns dels quals són de producció autòctona, com El País, El Mundo, ABC, La Razón, El Periódico, La Vanguardia… Alguns d’aquests tenen una tendència marcadament partidista, mentre que d’altres aposten sempre al cavall guanyador (que em perdonin les pobres bèsties per la comparació, però la frase feta era escaient).

El segon grup són els medis informatius d’abast reduït, ja sigui autonòmics o locals, com poden ser els diaris i televisions autonòmiques de l’estat. Hom assumeix que, òbviament, aquests mitjans haurien d’escombrar cap a casa, com se sol dir, i mirar pel bé de la regió, autonomia, o país. La trista veritat és que no és així. Si ens fixem en autonomies com Madrid o Andalusia, i seguim amb l’analogia de la neteja, escombren la seva porqueria a sota la catifa. Qui els fa de catifa és el que menys importa. A vegades serà Euskadi, a vegades serà Catalunya, però la pràctica és sempre la de tirar pilotes fora, i si de pas es compagina això amb les tendències partidistes del moment, millor. Telemadrid n’és un clar exemple, fent zitzània perpètua entre partidaris de la Espe i en Gallardón, i aprofitant de pas per repartir estopa contra els catalans, que es dediquen a marginar (pobrets) aquells que volen parlar en castellà a Catalunya (com si no ho féssin, vaja…).

Lamentablement, mitjans tan catalans com són TV3 i l’Avui han caigut en aquest pou sense fons. Van començar prenent partit (o tripartit, caldria dir), i com a conseqüència, a gravitar cap a les tesis del PSC-PSOE, que ha de demostrar que aquí no passa res, i que els catalans no som diferents. Per tant, han permès les actituds de certs comunicadors, que a títol més o menys personal han censurat, manipulat, i fins i tot mentit en la divulgació de notícies o fets de caire rellevant pel país. I tot això amb la connivència dels directius d’aquests mitjans, que si bé no animaven aquestes mostres de massoquisme nacional, miraven cap a una altra banda, i després aprofitaven aquesta servitud mediàtica per reclamar subvencions. Més calers, això és la guerra!, que diria en Groucho Marx, si s’hi hagués trobat.

I quan “la pela és la pela” i el “todo por la pasta” s’ajunten, es creen monstres. Sóc dels que, quan va vendre’s l’Avui i el van comprar els senyors del Punt, vaig pensar que seria un bon canvi, si el tornaven a orientar en la bona direcció, és a dir, com a diari de vocació marcadament nacional (nacional de Catalunya, és clar), i amb ambició informativa d’abast global. Però sembla que em vaig equivocar. Ara mateix, i llevat d’alguns col·laboradors d’excepció, s’ha convertit en un diari gasiu, que mira només pel caler provincià, i no per fer un servei informatiu de qualitat que arribi a tothom.

No mentiré si dic que el programa de TV que més m’agrada veure (amb força diferència) és el Telemonegal de BTV i la xarxa de televisions locals. Fet amb modèstia, el programa del senyor Monegal incideix sobre aquests medis informatius, i hi ha dues màximes que repeteix constantment: La Televisió és un servei públic (i, per extensio, els medis de comunicació, podriem afegir), i que, a l’hora de mossegar, cal començar pels de dalt.

On hi ha la tara, doncs, en l’actual gestió dels medis informatius del país? La setmana passada, la senyora Mònica Terribas va entrevistar en Montilla, i cadascún va treure les conclusions que millor li anaven. Mentre uns van veure el president “immens”, d’altres només en van veure la grisor i poca definició. El senyor Montilla (que potser és presidente autonómico, però no és el president del meu país) va escaquejar-se vilment de les preguntes que podien fer-li mal, i va anar amb un discurset més o menys preparat. Recordava a allò de les pel·lícules, que quan capturen uns militars, els presoners en ésser interrogats diuen allò de “només em treureu el meu nom, la graduació, i el número de sèrie!”. Malaguanyada entrevista, si no va deixar el president en evidència davant de tothom.

I aquesta setmana, dues tasses: La senyora Terribas entrevistava l’enfant terrible de la política estatal, el (li direm senyor, de moment) Rodríguez Zapatero. Hi vaig trobar a faltar preguntes com: “Senyor Zapatero, perquè menteix més que parla?”, “No n’hi ha prou, d’enredar vilment els catalans? Perquè ens enganya contínuament?”, “Es pensa que els catalans sóm retardats?” o bé l’espectacular “Com s’ho fa, perquè la gent s’acabi creient les seves mentides? Hipnosi col·lectiva? Posa drogues al subministrament d’aigua?”. Una llàstima, encara que només hagués estat per veure-li la cara al “presidente”. Clar que després potser l’haurien “dimitit”, igual que van fer amb en Mikimoto quan va dir allò de la infanta Helena en directe (que tothom pensa i probablement sigui veritat, d’altra banda). En el cas del senyor Zapatero, passa com deia el meu avi Albert, que de porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

I amb tot aquest caos informatiu, en què els mitjans habituals obliden el rigor informatiu i es dediquen a expressar el que pensa el propietari de la cadena o diari, o bé el que diu el partit que governa, ha arribat un punt en què em limito a informar-me gairebé exclusivament a través dels articles publicats a la xarxa, ja siguin diaris o blogs, dels que sé que donen informació rigorosa, o que simplement són les opinions de gent que diu la seva, no el que li diuen que ha de dir. Ho trobo mentalment higiènic i, com a mínim, t’acabes fent a la idea del que pensen els ciutadans normals i corrents.

I després, capítol a banda per la premsa estrangera: com a part no directament implicada en la política interna ej-pañola, sembla que haurien de ser més imparcials respecte els nostres afers interns, oi? Doncs no és així en tots els casos. A la pràctica, els diaris foranis projecten les seves pròpies tendències partidistes sobre els afers d’aquí. Vegi’s la polèmica d’Air Berlin, o les actituds ben diferents dels francesos o els anglesos quan es parla de la independència de Catalunya. Els anglesos, molt més civilitzats, també de tradició colonial com ej-paña, acceptaran el que surti de les urnes. Els francesos, ferotgement centralistes, s’oposaran a qualsevol canvi, per la por que si Catalunya esdevé independent, els reclami el Rosselló i la Cerdanya (que vindria a ser la reducció, a tots els efectes, de la grandeur de la seva pàtria). I tal pensen, tal diuen a la premsa. I a vendre diaris a costa de la polèmica. I si amb la veritat no n’hi ha prou, es fa citzània. Potser els podriem oferir una altra sortida: a canvi que ens tornin la Catalunya Nord, els regalem la resta de l’estat espanyol. I a preu de saldo, escolti.

Com n’informarien, d’això, els diaris? “Los catalanes nos venden a Francia”?. Segur que als borbons els faria gràcia!

Actituds

Ben trobats altre cop!

La disquisició (o divagació) d'avui gira entorn actituds que no deixen de sorprendre'm. I en molts casos, el que més sorprèn, és la apàtica actitud de molts dels ciutadans, que senzillament, obvien la qüestió, o amb prou feines hi dediquen la frase "així va el país".

Número 1: La Justícia no sé si deu ser cega, o bé deu portar un "cec" a sobre que no sap ni quina paret toca. Què devia pensar el senyor jutge del cas Millet, quan determina que la Clara Millet ha de rebre una indemnització del Palau de la Música perquè no era al corrent dels fraus comesos pel seu pare? Vejam, qui no s'assabenta és perquè no vol, perquè ja li va bé fer-se el suec i continuar arrapat a la mamella que no para de rajar caler. Clar, a mi també m'agradaria casar-me al Palau. Perquè és una peça arquitectònica incomparable, però convertir el Palau en un BBC (Bodes, Bateigs, Comunions) desvirtua tot allò que la institució representa, per molt maco que sigui el convit i l'entorn. I el senyor Millet desviava fons per pagar la setmanada a les seves filles (una de les quals ja cobrava directament del Palau). Indemnització? Potser sí, per complir amb la legalitat, però el Jutge podria haver dictaminat que com que si se li ha de pagar és per culpa del Senyor Millet, que la pagués ell de la seva butxaca, a banda de tornar tots els calers que ha robat. I tot quedaria en família.

Número 2: L'afany de medalles perd els polítics. És l'única cosa que explica la vergonya de l'Horta de Sant Joan. Polítics donant versions contradictòries d'un fet gravíssim, que ha costat la vida a diversos bombers, i es mira de justificar el fet atacant el cos de bombers, dient que van actuar sense autorització, descoordinats, etc. Quan el cert és que la falta de mitjans, i el manteniment nefast dels equips d'extinció són una falta clara de recursos, i això és un problema, la solució del qual és responsabilitat exclusiva dels mateixos polítics que pugnen per posar-se la medalla. És el mateix que quan en Saura es va posar a criminalitzar els Mossos d'Esquadra per espolsar-se les puces i fugir d'estudi. Buscant responsabilitats, cal començar sempre per dalt. I si algú la fa, l'hauria de pagar.

Número 3: La cultura de la poltrona. És la prova que l'estat espanyol és més a prop d'una república bananera que d'Europa. I a Catalunya hauríem d'emmirallar-nos en els països civilitzats d'Europa, com Alemanya, Suècia o Dinamarca, si no volem que ens titllin del mateix. En aqueixos països, quan un polític o càrrec públic la pífia, i parlo de pífies monumentals com això d'Horta de Sant Joan, o de quan és sota investigació judicial, com en "Jaime" Camps, per la dignitat que se'ls suposa, dimiteix. Aquí no, aquí el polític o funcionari s'aferra a la cadira, hi clava les urpes, com un gat que no vol que el separis del sofà on fa la becaina. I el més trist és que la gent d'aquí s'hi ha acostumat, ho assumeix i ho veu com una cosa normal. Doncs no és això, companys, no és això. Els càrrecs polítics, els funcionaris, són un servei públic. Són al servei del públic, i no a l'inrevés. Nosaltres no paguem impostos perquè ells continuïn agafats a la mamella, paguem impostos perquè ells treballin per nosaltres, per millorar-nos la vida a nosaltres. Potser que algú els hi ho expliqui.

Número 4: La cultura del funcionari. És conseqüència de la ja esmentada cultura de la poltrona. La màxima aspiració de molta gent, en aquests temps que corren, és esdevenir funcionari, tenir una plaça vitalícia amb un sou acceptable, pencar el mínim per cobrir expedient, i a vegades ni tan sols això, i jubilar-se en millors condicions que la resta de pencaires. Per això hi ha tants de drames quan es parla d'abaixar el sou als funcionaris. I això que a Catalunya només un 9% de la població activa són funcionaris, entre els ajuntaments, la Generalitat i el govern de Madrid. A d'altres comunitats, com Extremadura, més d'un 30% de la població activa són funcionaris. Com s'explica que les comunitats amb menys recursos i que reben més del que paguen, les rèmores de l'estat, tinguin aquest percentatge de funcionaris? Perquè han optat per la manera més senzilla de creació de feina: la contractació directa. I com que paguen uns altres, millor encara. A tall d'exemple, i sense que serveixi de precedent, parlaré d'un cas que tinc proper: la meva parella és estrangera, concretament de Taiwan. I gairebé cada cop que ha hagut d'anar a fer gestions oficials, s'ha queixat de la nefasta atenció que ens donen els funcionaris en aquest país. I què voleu que us digui, li he de donar la raó. I uns quants cops que hem parlat del tema, m'ha comentat com es fan les coses en aquell país (que recordem-ho, encara que els xinesos afirmen que Taiwan és part de Xina, disposen d'un parlament democràtic escollit a les urnes i de passaport propi, cosa que de moment naltros no tenim). Allà, es valora l'eficiència dels funcionaris, promocionant-los d'acord amb el rendiment, com si es tractés d'una empresa privada. Allà, els funcionaris estan obligats a identificar-se davant de la persona a qui atenen, i si un ciutadà posa una reclamació queixant-se de l'atenció rebuda, el funcionari implicat ha de mirar de solucionar el tema i presentar les seves excuses personalment a qui reclama. Com la nit i el dia. I aquí pràcticament cada cop que vas a fer una gestió surts amb la sensació que t'han perdonat la vida.

I si comenteu totes aquestes actituds, aquestes situacions, amb d'altra gent, obtindreu majoritàriament la resposta "així va el país", "què hi farem", o "això no ho canviaràs". Per això, quan el doctor Carretero parla de regenerar la política, ens fa agafar consciència que això cal canviar-ho, que no, que així no va, el país. Que aquest sistema de poltrones no funciona, que ens hem de civilitzar, que no hem de ser una república bananera. Que la gent ha de prendre consciència de la situació real. Que ja és hora que el país amb el parlament més antic d'Europa faci un exercici democràtic i es separi de les rèmores que li estan xuclant la sang.

Maragallades 2.0

Ben retratadet ha quedat aquesta setmana el conseller d'educació. Quan tothom començava a trobar a faltar les sortides de to de l'expresident (que admetem-ho, si bé eren totalment improductives, com a mínim distreien el personal i donaven material als guionistes del Polònia), resulta que al seu germà li agafa la vena i apa! en deixa anar una de l'alçada d'un campanar (i que tothom sap però ningú del PSC vol admetre).

Reitero: tothom ho sap. Com allò del 3% que va dir l'expresident en aquella memorable sessió al parlament. És un elefant intentant esmunyir-se discretament per una botiga de porcellana de Lladró. La destrossa que quedarà després del succés fara feredat. Exactament com ha passat aquesta setmana després que el president Montilla agafés el paper de gran caçador blanc i li fumés dos trets a l'elefant, és a dir, que li piqués la cresta al conseller Maragall, intimidés al conseller Castells (que personalment, crec que és de les poques persones més o menys assenyades que té el PSC avui en dia) i cridés a l'ordre al govern en general. Estratègia bàsica. Com allò del puny de ferro en guant de seda, però sense el guant de seda.

Ara bé, posats a deixar anar animalades de manera espontània, els podria agafar un rampell d'aquests i demanar públicament al president que es deixi de punyetes i declari la república catalana, a dins (o bé a fora, que ja no vindria d'aquí) de l'estat espanyol, com va fer en Macià en el seu dia. Aquesta maragallada sí, que la subscriuria. I pagaria per veure les cares d'en Monty i en ZP.

Clar i Català.

Setmaneta moguda, aquesta última, amb el sidral organitzat per la dimissió en bloc del doctor Carretero & cia, la subseqüent dimissió dels quatre que quedaven, i la posterior reincorporació del doctor a la directiva. Abans de dir res més, vull fer constar que si estic a Reagrupament és exclusivament per dos motius: el més important, evidentment, és que desitjo la independència del meu país, i el segon, però que tampoc no li va gaire darrere en importància, és que al capdavant del moviment hi ha el doctor Carretero.

Ell parlava clar quan des d'ERC censuraven les seves intervencions, per "molestes" o "poc adequades". Potser per això mai no vaig acabar militant a ERC, perquè veia que la cúpula feia massa subterfugis i maniobres per distreure el personal, mentre els dirigents feien el que els petava.

Si hi ha una cosa que m'agrada, en tots els àmbits de la vida, és parlar (i que em parlin) clar i català. Encara que a voltes pot resultar desagradable, m'estimo més la crua veritat que no pas una mentida pietosa, que a llarg termini m'ocasionarà el mateix dany que si hagués sabut la veritat de bon principi, però amb interessos, i l'afegit de sentir-me traït. Cas flagrant: els tripartits amb ERC. Abans que facilitar la formació del primer tripartit i aguantar 4 anys de maragallades, m'hauria estimat més votar a CiU, o fins i tot al partit caló, ja que ens hi posem.

Una de les columnes d'opinió que acostumo a llegir sens falta cada dia és la del senyor Salvador Sostres, que no acostuma a mossegar-se la llengua per ningú, i diu sempre la seva opinió tal com raja. És a dir, clar i català. Un dels seus mèrits indiscutibles és l'amor que sent pel país, a banda de la seva qualitat literària. I tot i que la seva llista de detractors és enorme, també ho és la de la gent que el llegeix cada dia, tant si hi està d'acord com si no. I una altra cosa de les que li valoro, és que quan fa de periodista, ho fa de manera justa, remetent-se als fets, i fent preguntes incòmodes quan entrevista algú.

Per això, quan vaig llegir la seva columna titulada "La Faldilla Nacional", que fa referència als fets que havien motivat la dimissió en bloc de dissabte, no vaig poder per menys que preocupar-me. I tot i que el mateix Sostres aclareix uns quants dels punts al seu article d'avui, "Convergents i Reagrupats", no puc per menys que preguntar-me si no té part de veritat, i tot i que el doctor Carretero continua tenint la meva confiança per liderar el projecte de Reagrupament (repeteixo, si no fos ell al capdavant, probablement ni tan sols estaria oficialment reagrupat), agrairia que es pronunciés oficialment sobre el que comenta el senyor Sostres.

Sense embuts, clar i català, com ha de ser.

De Cinemes i Nuclears

Salutacions un altre cop des de la trinxera,

Setmana mogudeta per un parell de temes d'interès nacional, com són la oferta d'oci en català, i la possibilitat que ens encolomin els detritus nuclears de tota la península. Alerta: la cosa porta i portarà cua.

D'una banda, tenim uns senyors, que d'ara endavant anomenarem individus per no atribuïr-los les acepcions positives de la paraula senyor, que pertanyen a l'associació de distribuïdors de cinema, i que són quatre gats ben avinguts que es reparteixen entre ells tota la distribució de pel·lícules de l'Estat. Aquests quatre gats són molt amics d'uns altres quatre, que són els propietaris de les sales de cinema, i que encara segreguen bilis de quan el govern els va dir que no podien negar l'entrada a la sala de manjar o begudes comprades fora del cinema. Llavors semblava que s'esdevindria l'apocalipsi i que tots els cinemes ens tancarien: no va ser així, i van aprofitar per pujar-nos el preu de les crispetes i la beguda comprats al cinema.

I ara tampoc no ho serà.

El fet és que aquests individus ara vaticinen que si ara hi va poca gent, al cinema, encara n'hi anirà menys quan es faci efectiu el doblatge del 50% de les pel·lícules al català. I jo em pregunto: se n'adonen, aquests senyors, que si la gent no va més al cinema és perquè el preu ha esdevingut gairebé prohibitiu? I aquesta opinió no és meva, està força consensuada entre les meves coneixences. Tot i consumir menys cinema que abans, he de reconèixer que si puc triar en veure una pel·lícula en català o en castellà, triaré la versió catalana, tot i que jo acostumo a veure-les subtitulades (per allò que les sessions matinals en V.O.S. són un euro més barates, dieu-me garrepa, però és una qüestió de principis).

Pel que fa a les nuclears... es critica a Rafael Vidal, l'alcalde d'Ascó, per proposar el seu poble com a ubicació del cementiri de residus nuclears (diguem-ne cementiri, diguem-ne abocador, diguem-ne planta de tractament, transferència i emmagatzematge). El que la gent que critica no veu (o no vol veure, o no reconeix que ho veu) és que, per un poble petit com Ascó, una instal·lació d'aquestes característiques és com si et toqués la loteria. Només les taxes ambientals que podrà aplicar l'ajuntament sobre l'abocador li donaran una nova vida a la caixa de l'Ajuntament d'Ascó.

Com a ciutadà català, i des del meu punt de vista de tècnic de qualitat, medi ambient i prevenció de riscos laborals que sóc, no em tranquilitza que s'instal·li un cementiri nuclear al principat. També sóc conscient que en un lloc així, igual que a les centrals, es controla absolutament tot el que hi passa, i que s'és inflexible amb les normes de seguretat... com a mínim a priori. Però també crec que, si fos un habitant del poble, i tingués a tothora la silueta sinistra de les torres de refrigeració al damunt, tant me faria que em poséssin un magatzem de residus al pati de casa... tenint dues centrals operatives (i que en ocasions, fan catúfols) a la cuina, si això ha de reportar beneficis immediats al poble.

D'opinions, tantes com persones. Però vigilem que no ens l'encolomin abans que no ens independitzem, que després a veure qui els torna els residus emmagatzemats "provisionalment".

Oriol Ferrerons.

De percepcions de la realitat i solucions reals.

Ben trobats,

Aquesta és la meva primera entrada en aquest bloc de Reagrupament de L'Hospitalet - El Prat de Llobregat. Quan va sorgir aquesta oportunitat, vaig veure una possibilitat de posar el meu granet de sorra en aquest projecte que té per meta immediata aconseguir la independència i una regeneració de la política.

Si heu llegit els escassos articles de diari que se li han dedicat a la nostra causa, se'ns acusa de tenir només un objectiu en ment, i diuen que RCat no podrà governar mai en condicions, perquè ens manca gent amb experiència, i un projecte realista. És a dir, generem titulars similars als que generaven els Ciudadanos (només un punt al projecte, falta d'experiència, no tocar de peus a terra...). I clar, això em dol.

Així que, des del meu punt de vista, el millor per a solucionar això és fer un debat, una tempesta d'idees, que dirien els americans, debatre punts delicats en la societat actual, que necessiten de solucions, i que ens trobaríem l'endemà de ser independents.

El tema més preocupant ara mateix per al ciutadà és la manca de recursos econòmics, que comporta tenir unes infraestructures nefastes, que no han avançat gaire des dels anys 70 i que estan a l'alçada de les repúbliques bananeres, com és el cas de rodalies Renfe, o carreteres secundàries no vinculades a cap gran metròpoli. Però el tema dels recursos quedaria automàticament solucionat en el moment en què ens declaréssim independents. A més, és un tema que sempre toca el Doctor Carretero en les seves intervencions, i que tothom té molt clar.

Aquests últims dies, ha sortit un tema que preocupa els ciutadans, o que, com a mínim, hauria de fer-ho. Parlo de la política d'empadronament que es volia implantar a Vic, capital d'Osona. L'acord a què van arribar l'equip de govern i la oposició a la Ciutat dels Sants ha estat com clavar-li una puntada de peu a un vesper. Ara tothom en parla, tothom opina, i la pitjor part se l'enduen els tres partits que governen el municipi. I potser el més dramàtic és que el que en treu rèdit és la Plataforma Per Catalunya, un partit d'ultradreta que defensa tesis xenòfobes.

Es pot culpar l'equip de govern de Vic per no voler empadronar els il·legals? Jo crec que no. Han tingut la valentia de buscar una solució, si bé la manera d'aplicar-la els ha perdut. Aquesta política, a tenor de les competències actuals, li pertoca al govern central de Madrid. Però què han de fer els alcaldes, ja no de Vic, sinó de tot l'Estat, quan aquest govern central es desentén del tema? I què han de fer, quan a més de desentendre's, critiquen l'equip de govern del municipi, titllant-los de xenòfobs i de políticament incorrectes? Potser que si els sap tant de greu marcar distàncies, enderroquin el mur que separa Ceuta i Melilla de la resta d'Àfrica, a veure com ho solucionen després.

És un fet que la immigració pot aixecar països, i mirin si no el cas d'Estats Units d'Amèrica, un país compost gairebé en la seva totalitat per immigrants de quatre dels cinc continents, i que ha sabut integrar-los en la societat. I no només això, molts d'ells defensen el seu nou país a capa i espasa, amb la convicció del convers. No és el cas, però, dels països europeus. Com a norma general, a Europa no agraden, els immigrants. No és estrany, si es pensa que en comparació amb la flamant Unió Europea, fins fa quatre dies com qui diu, ens estàvem matant els uns als altres per França, Alemanya, Àustria, Bèlgica, Holanda, Dinamarca, Polònia, Itàlia... i també a l'Estat Espanyol. Aquí no ens calien ni tan sols països enemics, ja ens ho fèiem tots solets. Com als balcans. Quan no hi ha enemics a fora, ens els busquem a dins.

I el problema de la tradició democràtica a Espanya és que té un currículum farcit de desgavells, i ara ja no parlo de la trancisió cap aquí. A la segona república, quan els aldarulls miners a Astúries, què fa el govern central? Incapaços de solucionar les coses per la via diplomàtica, els envien un general acabadet de sortir del forn, amb la Legión, i van reprimir la revolta a punta de fusell. Igual que quan Companys va proclamar l'Estat Català, fusell i amenaces. El problema és que no hi ha hagut mai una classe política, en aquest estat, que sigui capaç de plantar cara i prendre decisions valentes políticament parlant.

Movilitzar la Brunete ho pot fer qualsevol carcamal (i mirin sinó el que va passar el 36), però per solucionar els problemes d'un país sense recórrer a la violència calen polítics de veritat, que abans que polítics siguin gent del poble, gent qualificada per a la feina que hagin de dur a terme. I a vegades ni amb estar qualificat n'hi ha prou (com a exemples clars, el senyor Solbes, a Madrid, o el senyor Castells, aquí a Catalunya, que no dubto que siguin grans professionals, però amb les mans lligades no es va enlloc).

En resum, un hipotètic govern de RCat (o un govern a qui doni suport RCat, si és que no assolim la majoria parlamentària) haurà d'afrontar problemes greus, com el de la immigració, i haurà de ser prou valent com per adoptar postures que aportin solucions a aquests temes. Quina serà, la postura oficial d'aquest hipotètic govern? M'agradaria saber-ho. Els penso votar igual, però m'agradaria que anessin sortint propostes serioses de govern davant els problemes que, de ben segur, es trobaran un cop estiguin a la Plaça Sant Jaume.

Fins la propera,

Oriol Ferrerons Manich.